Mes: Juliol de 2010

Aiguamolls

D’acord. Ara toca posar en pràctica el que fa uns dies em vaig proposar a la primera entrada. Em costarà escriure un post sense colar-hi una història de les meves, però ho intentaré. Això sí, la fotografia, no me la treu ningú.

Podria parlar de la notícia més candent d’aquesta setmana, la qual estic molt orgullosa de compartir amb vosaltres; i és que per fi ha triomfat la llei antitaurina, almenys a Catalunya, on sembla que som dels pocs que trobem poc ètica aquesta tradició de torejar fins a la mort un animal. Tot i així, Madrid, com sempre, no veu de la mateixa manera la decisió dels polítics catalans: un exemple són les portades de El Mundo i del ABC del passat dia 27 de Juliol. Però parlar de política no és el meu fort, així que ho deixaré pels que en saben.

Ahir feia un dia estrany. Semblava que havia de ploure en qualsevol moment, però la pluja no arribava. És per això que costava moure’s del sofà, sabent que quan et decidíssis a sortir, cauria un xàfec. A més, durant una estona, a la tarda, el radar del Servei Meteorològic de Catalunya no funcionava, i m’impedia fer previsions d’aficionada del transcurs de la pluja per terres empordaneses.

Tot i així, em vaig atrevir a sortir i anar a fer fotos als Aiguamolls. Porto dies bastant enganxada al fòrum de Nikonistes mirant fotografies espectaculars fetes amb càmeres Nikon. I una de les coses que he començat a llegir pel fòrum és la del significat de les fotografies, de la informació que ens donen. És un tema que em queda pendent.

Avui, mentre processava les fotografies que vaig fer ahir, em preguntava si tenien significat. És per això que m’he decidit compartir-les amb vosaltres, per veure si m’ajudeu a trobar-les-hi un sentit tan artístic com informatiu:

La primera és, potser, la que li trobo més significat. Reflexa el dia tan estrany al que em referia tres paràgrafs amunt. A la llunyania, es veuen els núvols com guanyaven terreny i com comença a ploure, però alhora s’entreveuen els últims raigs de sol del dia. La vaig fer amb una distancia focal de 18 mm, la més angular que tinc, per poder avarcar el més terreny possible. He de dir que em va costar bastant fer que tan el cel com els camps quedessin ben exposats. Per a que el cel no em quedés cremat, vaig haver d’ajustar el temps d’exposició a 1/1600 segons i una obertura de F/5.0. És una burrada de temps, i podria haver tancat més el diafràgma per guanyar profunditat de camp, però mira, un altre error de principiant. Tot i així, no hi ha res que no pugui solucionar el Photoshop, i crec que el resultat m’ha quedat prou il·lustratiu.

La segona és un paisatge d’Empuriabrava. Així a simple vista, la única informació que m’aporta és que, imagineu-vos quin monstre d’apartaments, que supera en escreix l’altura del mirador de la “Venècia de l’Empordà”. La veritat és que trobo un atemptat contra la natura un edifici tan enorme al costat d’un parc natural i d’uns aiguamolls; i que, a partir de la tarda, produeix una ombra quilomètrica. Aquesta fotografia la vaig fer des del mirador dels Aiguamolls. Vaig utilitzar un 200 mm perquè així, les línies dels edificis no es distorcionessin, com passa amb els angulars; però també vaig utilitzar aquesta distància focal perquè amb un angular els edificis ni es veurien. Pel que fa als valors d’obertura, vaig fer que decidís la càmara amb el mode “programable” i em donés uns valors de 1/500 segons i F/5’6, ja que el contrast entre les muntanyes i el terra era tan gran que no em vaig veure en cor de fer càlculs i fotografies en và.

Aquesta és una fotografia que feia temps que volia fer. Es tracta d’un fals HDR, generat a partir d’un arxiu RAW i processat amb l’aplicació Càmera Raw que porta el Photoshop. Per a donar-li aquest toc HDR m’he limitat a posar el màxim de “Luz de relleno” i de “Negros”. Tot i així, trobo que, a banda del HDR, aquesta foto no li trobo res més. Potser la perspectiva, que és una mica diferent; o la simetria, però res que cridi massa l’atenció. Pel que fa a les dades Exif, són aquestes: una distància focal de 18 mm i una exposició de 1/125 segons i d’obertura F/5.6.

I finalment, en la última fotografia el que més em va interessar practicar va ser la composició, i deixar en segon pla el color. Particularment, és una fotografia que no em diu massa res, però la trobo diferent a les altres, i per això m’he animat a pujar-la. La vaig fer amb una distància focal de 55 mm, un temps d’exposició de 1/100 segons i una obertura de F/5.

Bé, concluïda l’entrada d’avui, que m’adono que destaca per la seva extensió, us diré que m’he aixecat a les 8 del matí per escriure tot això, i que espero que sigui l’últim cop que l’inspiració em vingui tan aviat.

I ara us animo a que em critiqueu tan com vulgueu les fotografies que he penjat, però no sigueu massa cruels. Endevant.

Per escoltar: L’Empordà, Novo (Versió Lounge de la cançó de Sopa de Cabra)

Anuncis

El tour de “Sincerament…”. Etapa 100

No exagero si dic que aquesta podria ser la vegada número 100 que m’aixeco un bon dia i decideixo que he de canviar el meu blog. De fet, el recorregut d’aquest blog va començar fa més de set anys, quan tot just internet començava a ser indispensable per la vida. Sembla impossible, ningú ho diria, eh?

Recordo haver llegit a no sé on que dins d’internet podies crear un racó per donar-te a conèixer, per escriure, per mostrar què t’agrada; en resum, per dir la teva opinió. Amb els meus tretze anys, vaig creure que era una oferta massa temptadora per deixar-la escapar. Tenia un d’aquells blogs que es feien amb un compte de Hotmail, anomenats “Space Live”, o una cosa així. De fet, crec que encara existeixen, però ignoro si es segueixen anomenant així. En aquest primer blog, recordo que hi penjava les meves fotografies, les coses que em passaven, poemes que escrivia durant les estones lliures, bestieses gracioses que hi havia per internet, links interessants, etc. Vaja, com avui en dia: jo volia tenir un blog, però no tenia una temàtica clara amb què encaminar-me. Volia un blog que servís per tot el que m’agrada. El fet, però, és que m’agraden massa temes; i no volia deixar-ne de banda cap, perquè trobaria que estic fent un blog el qual li falta alguna cosa per ser un blog com déu mana.

Tot i així, molts blogs que llegeixo sovint parlen dels mateixos temes, de tots els temes. D’acord que hi ha blogs especialitzats, ja siguin sobre cuina, o sobre fotografia; però jo no em sento capaç d’escriure sobre un tema i prou. A la meva vida no només existeix la fotografia, o la literatura, per exemple. Jo necessito alguna cosa més, que lligui tot el que m’agrada i el que m’interessa d’alguna manera.

I aquest ha estat el meu propòsit des de sempre. I mai ho he aconseguit. Me’n canso de seguida. Sóc una nena mimada, en aquest sentit. Vull tenir un blog, no sé de què, però en vull tenir un.

Tota aquesta parafarnàlia que acabo d’escriure, ve d’un article que vaig llegir l’altre dia, sobre els guions d’un projecte en que estic participant (bé, jo i un miler de twiteros més) i que s’ha anomenat TweetPeli. En l’article s’hi deia que, el fet de publicar a internet els nostres guions per al projecte, resultava un atractiu per productors, realitzadors o guionistes amb falta d’idees.

Després de reflexionar-ho una bona estona, em vaig adonar que jo estava fent el mateix al meu blog. Estava posant en safata uns guions i unes idees que eren meves, a qualsevol internatuta del món que anés necessitat d’arguments per produir un metratge audiovisual. Si jo no em volgués dedicar a això professionalment, d’acord. Però tenint en compte que alguns d’aquests escrits algun dia els vull convertir en format de video, ho trobo un suïcidi cap a la meva carrera professional.

I d’aquesta reflexió venen les meves noves ànsies de començar de nou. Un altre cop, i per als que encara no us hagueu cansat de la meva existència a internet, que dubto que en quedi encara algun.

Això va per als que encara no s’han cansat de mi: a vosaltres de quins temes us agradaria que parlés al blog? Esteu d’acord amb el meu canvi? Bé, deixo aquestes preguntes al aire. Espero que la tramuntana no se les emporti i quedin en un no-res.