Mes: Setembre de 2010

Si el Facebook no hagués existit…

Cada cop que hi ha algun error al servidor o a la base de dades del Facebook penso: “Per fi hi ha hagut algú que se li ha acudit com parar això”. Però llavors començo a imaginar…

Us imagineu que un hacker ha pogut entrar a la base de dades del Facebook i obtenir les dades personals de tots els usuaris? Us imagineu, que rere aquest hacker hi ha una màfia de tràfic de persones que està buscant víctimes per cobrar rescats? Us imagineu que, en un cop i no res, us trobeu que totes les dades que tenieu al vostre compte, fotos, records, missatges, etc, hagin estat borrats per art de màgia? I que poca estona després truqués per telèfon un número desconegut, i que a la vegada tiressin la porta de casa vostra al terra i us atraquéssin?

Us imagineu que això fos com un cop d’Estat, i que a partir d’ara, una màfia tingués el control de tota la informació del Facebook? Us imagineu que, aquesta màfia trobés enmig d’aquestes dades com controlar el món?

Llavors ens repetiríem una vegada i una altra, si el Facebook no hagués existit mai, res d’això hauria passat…

Però poca estona després, el Facebook torna a funcionar com si res hagués passat. I suspirem, perquè això vol dir que no ha passat res d’això. O sí, i tot just ara és el començament de tot… qui sap.

Anuncis

Tot torna a començar

Puges al tren. Aquest curs estàs sola i t’has buscat nous aliats: l’iPod. I, d’entre tots els grups i artistes que tens dins d’aquesta maquineta portàtil, n’esculls dos que has descobert recentment:

En veritat, fa temps que conec als Amics de les Arts. Havia escoltat algunes cançons, però com tothom, allò que les sents de fons i no hi pares atenció. Un dia, vaig decidir baixar-me el Spotify, i em va donar per buscar-los. I em van agradar. Em van agradar bastant. Aquella música era força diferent de la que estava acostumada a escoltar. I ara m’hi he enganxat. M’encanta que es produeixin els videoclips ells mateixos i que pengin videos making-off al Youtube. Són uns cracks. Jo de gran, vull ser com ells!

I ara sonen, mentre t’acomiades de Figueres amb el tren. Tanques els ulls, tens son, però somrius. Les lletres et fan somriure i t’animen per començar un nou curs amb bona embranzida. Així, et despertes.

Quan tornes a pujar al tren, morta de gana, per tornar a Figueres, tot i que siguin les tres de la tarda passades, només tens ganes de no pensar en res. Estàs asseguda dins d’un tren fosc. Les finestres que se suposa que han d’il·luminar l’interior del vagó, estàn recoberten de graffitis de mal gust que fan entrar claustrofòbia. Aquella escena de pel·lícula d’acció t’estressa. Tornes a tancar els ulls, aquest cop, però, per tranquil·litzar-te. Et poses els auriculars i sona això:

A diferència dels Amics de les Arts, a Mishima els vaig descobrir a l’Acústica d’enguany. I m’han demostrat que amb poesia, també es pot fer música. Les lletres de les cançons, em recorden als poemes que escrivia fa temps, reivindicant l’amor, per sobre de tot. No sé com, però en totes les cançons, i trobo un element que, per petit que sigui, m’identifica. Les melodies m’enganxen i em tranquilitzen, fan que m’oblidi de tot i que s’obri davant meu un nou món per descobrir.

I així acabes el teu primer dia del curs. I l’únic que et consola és que demà, tot i tornar anar sola en tren, et sentiràs una mica més acompanyada per aquests dos grups. Encara que només sigui a través d’uns auriculars.

Si no tens res bo per escriure, no escriguis

Cadaqués, de la casa de la vila

El títol d’aquest post hauria de ser un motiu prou convincent per no començar una nova entrada, avui, quan és del tot cert que no tinc res a dir. De fet, en ben poques ocasions he publicat un post on realment, el que hi deia, era important, o pretenia ser-ho. Però és difícil combatre l’avorriment de les primeres tempestes de tardor i del primer constipat de l’any. Encara tinc gairebé una desena de fotografies que no he publicat i que tenia pensat penjar-les al blog acompanyades de qualsevol xorrada en escrit que m’hagués passat pel cap. Però no ho faré. No m’agrada escriure amb paraules buides, com torno a fer avui.

Cadaqués, des de la Riba Pitxot

Potser serà que encara no en sé, de escriure textos que parlin d’alguna cosa que realment interessi a la gent. Sigui com sigui, ho intentaré. Em limitaré a publicar fotografies que acompanyin algun text interessantíssim que no sabré escriure mai, com si fossin una mena de missatges subliminals que diuen: “Encara que no t’hagis llegit el que he escrit, fes clic a la fotografia i diga’m si t’agrada la imatge, no?”.

L'Empordà, des de Sant Pere de Rodes

Vaja, com avui, que no tenia res bo a escriure i ho he fet, per tenir l’excusa per poder penjar unes quantes panoràmiques que he processat aquest matí. Que ja sé que seria molt fàcil emplenar tot un bloc amb fotografies, però fa mal als ulls que, entre tanta imatge, no hi hagi ni un text. I renoi, que m’agradaria demostrar que, a part de teclejar paraules amb el teclat de l’ordinador, també sé apretar el botó del disparador de la càmara. O almenys s’intenta.

El cel de l'Empordà, des de Sant Onofre

Doncs això, que serà la última vegada que, tot i no tenir res prou interessant per escriure, escriuré. Bé, qui diu última, diu penúltima… o antepenúltima.

Les Salines, des del balcó de casa

Per escoltar: La merda se’ns menja, de Els Amics de Les Arts

Festival Acústica 2010

Com vaig dir fa un parell de posts: “Et sents com quan s’acaba aquell concert tan bo que feia temps volies anar a veure, sempre tens ganes de més i de més”. Així em torno a sentir. He de reconèixer que m’hagués agradat anar a molts més concerts, i fer moltes més fotografies, però hi havia tanta gent que no vaig poder ni aprofitar que aquest any tenia un tele-objectiu. Quina ràbia.

Això sí, la bona notícia és la descoberta musical d’aquest any a l’Acústica, Mishima. De fet, ja els coneixia, i fins i tot havia escoltat algunes de les seves cançons, però mai m’havien cridat l’atenció. Fins que els vaig escoltar en directe. Em vaig sorprendre de la força que desprenien damunt l’escenari. Sens dubte, una sorpresa ben agradable. Em sap greu no haver-los conegut en directe abans. Des d’aquí, la meva sincera enhorabona pel seu espectacle.

Pel que fa a la resta dels pocs concerts que vaig anar, aquí en teniu una mostra fotogràfica:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per escoltar: El moment que no surt mai a les cançons, de Mishima

S’acaba l’estiu

Saps que s’acaba l’estiu quan els dies ja són més curts, fa més fred i el color de les fulles dels arbres agafen aquell to càlid que tan m’agrada. També saps que s’acaba l’estiu quan la televisió t’ajuda a fer propòsits pel curs nou i t’ofereix un miler i mig de fascicles que sempre comences però que mai acabes de completar. Però que s’acabi l’estiu també significa que tornen els estudis, els treballs i els exàmens; vaja, la rutina.

Però no tot és dolent, quan s’acaba l’estiu, també passen coses bones a prop de casa: L’Acústica, l’Ingràvid, les festes de Girona, i sobretot poder visitar llocs de la teva terra sense por que una desena de turistes empedernits espifiïn les teves fotografies de paisatge.