Mes: Octubre de 2010

Concert de Mishima

Abans d’ahir, dia 28 d’Octubre, van començar les fires de Girona. Tot i que això ja podria ser un motiu per estar contenta, el que de debó em va fer esclatar d’alegria va ser la presència dels Mishima la primera nit -i la única nit bona, crec jo- de Barraques. Va ser el segon cop que els escoltava en directe i no em van defraudar gens ni mica. Un altre cop, genials. M’encanta la força de la seva música i l’energia tan positiva que genera. Aquest cop, però, aprofitant que tenia una bona Handycam, vaig voler enregistrar tot el que fos possible, per poder-los veure un cop fos a casa tantes vegades com volgués. Espero que no els hi fes res que gravés, als del grup.

Ahir em vaig passar tot el dia editant videos del concert. En principi, volia fer un resum-crònica en format video d’uns 3 o 4 minuts per penjar-lo aquí, però hi havia talls molt bons que no podia descartar i el video em durava més de 20 minuts. Tot i així vaig fer un segon filtratge d’escenes i vora les dotze de la nit en vaig tenir el video resultant, de no més de vuit minuts. Després vaig veure que el video pesava més de 3 GB -ja que era en FullHD- i vaig haver de buscar un conversor per internet que em permetés pujar el video amb menys pes, però ha destrossat la seva qualitat. Però bé, no hi he pogut fer res més.

Espero que el gaudiu tan com jo ho vaig fer:

Gràcies Mishima, un altre cop. Sou molt grans!

Anuncis

Acte inaugural Meeting Internacional Special Olympics 2010

Ahir al vespre, a Figueres, es va celebrar l’acte inaugural del Meeting internacional Special Olympics 2010.

Al voltant de mil nou-centes persones van ser presents a la Cerimònia de Inauguració al Pavelló Poliesportiu Municipal de Figueres. Aquest va ser, precisament, el moment escollit per presentar Esport3 com el nou canal temàtic de Televisió de Catalunya. Un compte enrere per inaugurar-lo va ser l’inici d’una nit plena d’emocions i de sorpreses a la capital de l’Alt Empordà.

Entre els assistents van ser-hi presents la Consellera de Acción Social y Ciudadanía; Sandro Rosell, President del Futbol Club Barcelona; Mònica Terribas, Directora General de Televisió de Catalunya; Marcela Khan, Cònsul General de Veneçuela en Barcelona; Josep Pijoan, President de Special Olympics Catalunya; Francesc Martínez de Foix, President de la Federació Acell; Santi Vila, Alcalde de Figueres; Enric Blesa, Director de Special Olympics España; alguns esportistes com Nacho Solozabal, Manel Orantes, Sergi Bruguera, Albert Costa; i altres membres del món de la política i la cultura.

Durant l’acte, Josep Pijoan va donar la benvinguda a tots els esportistes i va voler destacar la voluntat i el suport de la Consellera Carme Capdevila per a que aquest Meeting Internacional es pogués celebrar, malgrat les dificultats actuals. El President de Special Olympics Catalunya va destacar com a partir d’aquest moment “Figueres es converteix en un referent en el món de l’esport”. Pijoan va agrair també a la ciutat de Figueres, al seu alcalde, als voluntaris, patrocinadors i col·laboradors el suport ofert per portar a terme aquests esdeveniment esportiu.

A la seva intervenció, Francesc Martínez de Foix va destacar com en aquest Meeting coincideixen tres generacions d’esportistes des de els participants a Figueres l’any 2000, i com la nova generació puja amb empenta i força.

La Consellera Carme Capdevila va felicitar a Figueres, però especialment va destacar la presència dels esportistes i va assegurar que “l’esport ens fa grans i ens permet superar els moments de grans dificultats”.

Per la seva part, l’Alcalde de Figueres va assegurar que per la ciutat és un plaer comptar amb aquest esdeveniment i va mostrar l’orgull per la capacitat d’implicació de Figueres en la organització en un temps molt curt, i pel fet que aquest Meeting permet fer de la diferència un valor, no un problema. Vila, com màxima autoritat de la ciutat amfitriona, va inaugurar formalment aquest I Meeting Internacional Special Olympics · Figueres 2010.

La nit va estar plena de moments de gran intensitat emotiva, com el sentit homenatge al desaparegut Juan Antonio Samaranch, President d’Honor del Comitè Internacional Olímpic; el moment en que José Omar, jove director d’orquestra veneçolà amb síndrome de Down es va posar al front d’un quintet de músics que van interpretar “Donem-nos les mans”, el jurament dels esportistes en els tres idiomes en català, castellà i anglès, -els idiomes dels participants en aquest Meeting-, la desfilada de les onze delegacions que prendran part en aquest Meeting Internacional amb una representació dels voluntaris, o l’encesa del Peveter amb el foc que ha recorregut aquesta darrera setmana les ciutats de Barcelona, Lloret de mar i Figueres. La projecció d’un vídeo recordant la celebració, ara fa deu anys, del Jocs Special Olympics va ser un moment especialment sentit al Pavelló.

Per altra banda, a cerimònia de Inauguració va ser també el moment escollit per presentar la nova mascota de Special Olympics Catalunya, un simpàtic drac anomenat Nuc que va ser acollit per tots els esportistes.

Un espectacle de ball i música i la emissió d’un vídeo de suport del Futbol Club Barcelona van ser els moments finals d’una nit que Figueres mantindrà en el record durant molt temps.

La ceriminia de Inauguació va ser retransmessa pel nou canal Esports3 i pel canal 33 de Televisió de Cataluya.

A partir d’aquest moment la capital de l’Alt Empordà es converteix durant aquest cap de setmana en el punt de trobada d’aquest miler d’esportistes, acompanyats de 260 entrenadors, i en referent internacional de l’esport.

I aquí un recull fotogràfic de l’esdeveniment:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

“Estem” construïnt la Figueres del futur

Ahir vaig anar a fer un vol pel centre de Figueres i me’n vaig endur la càmara. I mentre caminava sense rumb, em vaig plantejar aquesta pregunta: “A què, els turistes, mai farien fotos quan visitin la nostra ciutat?”. Així, mentre anava pensant les meves coses, i mentre parlava amb el meu company de ruta, quan veia algun subjecte que responia la meva pregunta, disparava.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sé que m’han quedat moltes, massa coses per fotografiar. Les conclusions poden ser moltes, i molt diferents. Hi ha projectes que aviat es faran realitat, com cartells que encara no sabem perquè estan allà. Però, com que mi no m’agrada massa ficar-me en política ciutadana, millor que feu vosaltres mateixos la interpretació de tot plegat.

Per escoltar: Corriol, de Sanjosex

Què passaria si poguéssim enviar les olors i els gustos per e-mail?

Aquesta és una de les reflexions que ens va fer ahir un professor de la universitat. I de veritat, que em vaig quedar pensant. I si realment poguéssim compartir gustos i olors a distància? Què passaria?

Si això fos possible, arribaria un punt en que ja no ens caldria ni voldríem sortir de casa. No ens caldria moure’ns per sentir aquelles sensacions úniques. Arribaria un punt que el cervell no podria processar aquesta funció cognitiva d’identificar una olor a un lloc, o un gust a un menjar. Si això passés, moltes de les neurones del nostre cervell, passarien a quedar inútils i desapareixerien. Tot i aquesta previsió tan catastrofista, tenir la possibilitat d’enviar olors i gustos per e-mail seria una bona oportunitat per millorar el nivell d’autoestima i de felicitat a aquelles persones que tenen alguna malaltia que els impossibilita sentir aquestes sensacions.

Si es descobrís com codificar aquesta informació d’alguna manera, estic completament segura que seria una de les revolucions més grans que s’haurien fet mai, canviarien per sempre els nostres hàbits i el nostre organisme reaccionaria d’una manera imprevisible.

De fet, és cert que fa centenars d’anys semblava impossible que les imatges i els sons poguessin quedar gravats per sempre. I ara, qualsevol persona és a l’abast de fer-ho. Qui sap, potser d’aquí un futur no gaire llunyà podrem enviar-nos olors i gustos a través de l’ordinador o del telèfon mòbil. Vosaltres quins creieu que podrien ser els efectes sobre la nostra vida si això passés? Creieu possible que algun dia pugui passar?

Coses que no entenc de la televisió

La televisió, aquella pantalla que tenim al menjador, a la cuina, al dormitori, i fins i tot al bany de qualsevol habitatge de la nostra societat. La televisió, aquella caixa que observem almenys tres hores cada dia, com si estiguéssim posseïts. La televisió, la que ens ofereix una programació pensada només per a que les cadenes privades facin una guerra per veure qui s’embutxaca més diners i qui la diu més grossa.

No cal ser un expert de la matèria per adonar-se que la majoria de la programació que es pot veure avui i en dia a qualsevol cadena privada -i a vegades, pública-, es nodreix d’una espècie de morbo que han autogenerat els propis productos, encegats per els diners que dóna oferir programes que l’únic que fan és inculturalitzar la societat. El que no entenc, és com tanta gent ha pogut caure al seu parany i contribuir a que tot es converteixi amb un peix que es mossegui la cua.

Vivim en una societat on la via més ràpida per ser algú important, fer-se ric i ser famós és conèixer a algú que coneix a algú altre que s’ha embolicat amb la ex-nòvia d’un altre famós. Vivim una societat on no s’ha de pagar per veure quatre imbècils demostrant la seva incapacitat mental i sí que s’ha de fer per veure un canal de reportatges científics i culturals. Així, no m’estranya que l’estat espanyol sigui un dels països on menys s’inverteix en investigacions científiques. M’indigna viure a un lloc on l’únic que li interessa a la gent del meu voltant és si aquella s’ha separat de l’altre o si l’altra li ha fet el salt amb un altre. Un lloc on la gent prefereix quedar-se assegut al sofà mirant aquestes tonteries que no requereixen cap esforç mental abans de sortir a descobrir la nostra cultura i el nostre patrimoni.

Així volem que sigui el futur de la societat? Estic convençuda de que, si seguim així, la mitjana del coeficient intel·lectual del nostre país baixarà tan dràsticament que ni ens adonarem que, des de fora, s’estaran avergonyin de la nostra poca cultura. De fet, la solució no es tracta d’un tema d’intel·ligència, és tan sols una qüestió d’un seny i d’una ètica que estan intentant esborrar de les nostres ments.

Actualitzat 11/10/10: Ha arribat a les meves mans aquest video que podria il·lustrar perfectament tot el que acabo d’escriure:

Per escoltar: Apocalipsi now, de Mazoni