Mes: Novembre de 2010

Ara sí, que és el moment

Aquests dies han estat d’estrés total. Tota la feina que se suposa que havia de fer l’he deixada de banda. Però tan m’és. Malgrat el resultat final -un imprevist amb el que no vam comptar-, m’ho he passat molt bé. Aquesta tensió, aquesta il·lusió desmesurada, el seguiment minut a minut, tot en sí ha estat un premi. Més enllà de qualsevol objecte material, m’he adonat que hi ha moltes coses que paguen molt més la pena que guanyar. I és intentar-ho, i saber equivocar-te. Saber ajudar, saber compartir.

I és estrany, però em conec prou bé per assegurar que no entenc la meva alegria, ara que ja s’ha acabat tot. Mai havia sabut com encaixar una derrota, fins avui. I per molt místic que pugui semblar, per a mi, haver fet aquest pas, ja és una victòria.

Si aquell dijous de la setmana passada hagués passat d’aquella oportunitat que em donaven, ara estaria molt més penedida de no haver-ho intentat. Tanmateix, si hagués pogut anar al futur abans d’intentar-ho i hagués vist com han quedat les coses, també m’hauria penedit de no haver-ho viscut tal i com ho he fet.

Sé que, si d’aquí uns anys llegís aquestes paraules, senitria exactament la mateixa sensació que tinc ara mateix: un dels somriures més absurds i més sincers que he tingut mai.

I torno a dir, una vegada més, que les petites alegries del dia a dia omplen molt més que una sola i gran alegria cada molt temps. Que aquestes petites alegries poder ser tant importants per tu, com insignificants pels altres ignorants. I que, malgrat tot, les petites alegries les construeixes tu mateix.

Firmat: Serendipitat

Bé, ara em toca posar-m’hi de valent. Que tinc molta feina a fer aquest cap de setmana.

Per escoltar: Roma, de Manel

ARA

Avui he assistit a la presentació del diari ARA que s’ha celebrat al Teatre-Museu Dalí de Figueres. D’acord, molts haureu vist l’anunci que surt a la televisió i haureu visitat la pàgina web d’aquest nou diari. És per això que m’estalviaré a fer-vos un resum explicatiu del projecte que naixerà de forma oficial el pròxim 28 de novembre. Dic de forma oficial, perquè ha estat des de l’estiu que el diari ARA s’ha començat a promocionar a través d’internet, i sobretot a través de les xarxes socials.

Ara que sé de què va el projecte més de primera mà, puc dir que és bastant interessant. Es presenta com un diari innovador, que trencarà esquemes amb tot el que ja s’ha fet. No tractarà en profunditat els temes que tots els diaris publiquen en portada un dia. Per què? La informació que cal saber ja la tenim a tot arreu. ARA pretén anar més enllà dels temes transcendentals, vol apropar-nos la informació d’una manera més humana, centrant-se amb les notícies que realment ens impliquen com a persones d’una manera o altra. Crec que em podria quedar amb això, del que he pogut sentir durant la presentació.

Jo no sóc massa de llegir a fons tots els diaris que toco. A mi el que m’agrada és fullejar-los i aturar-me allà on veig un titular que m’interessa, llegir l’article en diagonal, i passar a la següent pàgina. És per això que, abans de jutjar el diari ARA, el vull tenir entre les meves mans. Si aconsegueixen que m’aturi a llegir tots els articles en diagonal, em tindran “en el sac”.

Deixant-me d’opinions ignorants, us he adjuntat algunes fotografies que he fet durant la presentació.

Sostenibilitat?

Ja fa gairebé dos anys que vaig fer un treball de recerca sobre un projecte d’habitatge sostenible. Em refereixo al famós treball de recerca que es realitza mentre estudies batxillerat i que porta mal de caps a tots els estudiants.

A mi des de sempre m’ha interessat molt aquest tema de la sostenibilitat, l’aprofitament de recursos nets, canvi climàtic, etc. És per això que vaig voler aprofitar l’ocasió per fer un projecte d’un habitatge sostenible. He de dir que, si ara me’l tornés a mirar, trobaria hi trobaria milers d’errors. Errors sobre el plantejament del problema, errors sobre la precarietat d’informació, errors sobre la poca professionalitat a l’hora de tractar el tema.

Però al que anava. El fet és que, quan vaig acabar el meu projecte, vaig saber que l’Ajuntament i un grup d’arquitectes estava estimant la possibilitat de fer un projecte molt semblant al que jo havia redactat, just a la mateixa situació de Figueres on jo havia localitzat la meva urbanització de cases sostenibles “fictícies”.

Aquesta coincidència va fer que el meu projecte arribés al despatx del regidor de Medi Ambient de la ciutat i que “s’especulés” la integració del meu projecte amb el que ja estaven elaborant uns arquitectes professionals.

Doncs bé, el cas és que avui, gairebé dos anys més tard, aquells arquitectes han presentat a Figueres la seva proposta per fer un eco-barri a aquella zona on jo havia situat el meu projecte. He anat a la presentació il·lusionada, tenia ganes de veure com seria aquest projecte i les semblances i les diferències amb el que vaig fer fa dos anys. Els arquitectes, però, ens han intentat vendre el projecte d’una manera que m’ha fet sentir incòmode. És així com he sortit de la sala molt més escèptica de quan hi havia entrat.

Es tracta d’un projecte que engloba tota la zona que podeu veure a la imatge de sota. En el seu interior, hi podem trobar actualment una zona indrustrial, la depuradora i una zona residencial. El plantejament dels temes sostenibles del projecte em semblen excel·lents: la situació al sud dels habitatges, una organització de gestió de tots els recursos sostenibles, les zones verdes, el fet de que no hi puguin accedir cotxes (menys càrrega i descàrrega), etc.

Però sense voler anar més lluny. Allà on volia anar a parar és que, el fet que tota aquesta zona residencial que ara hi ha hagués d’anar a terra per construir aquest eco-barri, no la trobo gens sostenible. Trobaria sostenible aprofitar per construir-lo en un terreny que ha d’anar al terra igualment (com el cas de la depuradora d’aigües residuals) i no anar més enllà, i destrossar cases de famílies que ni es plantejen marxar d’allà on viuen, famílies que l’Ajuntament els pagaria ves a saber quants diners perquè fotessin el camp d’allà i s’anessin a viure a uns pisos de nova construcció no-sostenibles que, al cap d’un temps els tirarien al terra per construir un altre barri sostenible, creant un bucle de nous terrenys mal-aprofitats de la ciutat.

Em podria passar bastanta estona escrivint sobre coses que m’han semblat incorrectes d’aquest projecte, però crec que no sóc la persona indicada per fer-ne ressó. No sóc ni arquitecta, ni biòloga, ni de l’Ajuntament. Només sóc una simple ciutadana que, tot i no tenir mai massa clar si és correcte parlar d’aquests temes, vol exposar el seu escepticisme davant algunes coses que troba intolerables.

Presó de Puig de les Basses

Ahir hi havia portes obertes a la nova presó Puig de les Basses, que s’està construïnt per substituir les presons de Girona i Figueres. Té una capacitat per 750 presos i entrarà en funcionament a principis del 2011.

Vaig aprofitar que tenia el matí lliure i vaig poder fer un petit fotoreportatge de les instal·lacions:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

M’hagués agradat penjar les fotos abans, però no he pogut accedir a internet fins ara. La companyia ja torna a fer de les seves…

La forma d’un sentit

No és que em vulgui repetir massa, però aprofitant que he tingut una estona lliure entre classe i classe, he fet un altre video del concert de Mishima de fa una setmana. El vull penjar perquè supera amb escreix la qualitat de l’anterior video i perquè no vull que les classes de Final Cut que vaig fer el curs passat quedin amb un no-res.

Espero que us agradi, i prometo que no em repetiré més sobre el tema almenys fins que… torni anar a un altre concert ;-). Ah, i si voleu veure el video en alta definició, feu clic allà on posa “HD”.

Perquè és veritat que tots, en algun moment, hem volgut ser una cançó.