Mes: Desembre de 2010

De què serveix estar a tantes xarxes socials?

Imagina’t que avui és un dia que et mors d’avorriment, i això que t’animes a anotar en un full de paper totes les xarxes socials d’internet on estàs inscrita. Més que res per aprofitar i renovar fotos de perfil, per posar les teves últimes novetats, i sobretot per comprovar que recordes el teu nom d’usuari i la teva contrasenya.

Les que visites molt sovint són fàcils de recordar: Facebook, Twitter, Youtube, Flickr… Però llavors et pares a pensar una estona, i t’adones que també estàs al MySpace, Tuenti, al Del.icio.us, LinkedIN, i a una que es veu que és només per gent que té més d’un cert Coeficient Intel·lectual anomenada Intelligent Elite, d’entre altres que et resulta impossible recordar.

En veure com la llista cada cop es va fent més extensa, t’entra el mal rotllo i penses: “Com pot ser que sigui a tants llocs?”

Llavors, la teva ment lúcida té una idea: Buscar el teu nom o sobrenom al Google, per saber així quantes pàgines web guarden informació sobre tu. I… tatxàn! Surten pàgines com de sota les pedres. Que si a Música.com, que si joescric.com, que si flavors.me, habbo.es, ciao.com,… I tot això només a la primera pàgina del Google. D’alguna manera, et desesperes i t’adones per primer cop que has estat malgastant quasi mitja vida en inscriure’t en pàgines inútils. I ara ja és massa tard. Et sents impotent. Per més que ho busques, no pots recordar amb quin e-mail et vas donar d’alta a tal lloc, i ara no pots donar-te de baixa.

És aquí quan et comences a preguntar: “De debó feia falta?”

Et tranquilitzes i comences a mirar com fer-ho per saber de quines xarxes socials (o webs) cal que t’esborris immediatament i de quines no. A priori, creus que cada xarxa social serveix per una cosa diferent, però un cop hi accedeixes, veus que tens exactament els mateixos amics tant a un lloc com a un altre. I que cada cop, les xarxes socials s’assemblen més les unes a les altres. A aquella on abans només hi podies pujar videos, ara també pots escoltar música en stream, pujar les fotos de la festa on vas anar ahir, o posar en un estat què penses en cada moment. I, tot i així, t’és impossible prescindir-ne de cap.

És per això que tornes a fer un cop d’ull a la teva particular llista de xarxes socials i els hi afegeixes una breu descripció al costat:

[…]
Flickr: aquesta la faré servir per penjar les fotos fetes amb la reflex, de les que vull fardar.
Vimeo: aquesta serà per penjar els videos que tinc en HD, els meus videos més professionals.
Youtube: aquesta l’utilitzaré per penjar els videos que he fet i que m’han quedat malament, però que em fa gràcia tenir-los a internet.
LinkedIN: Aquesta serà per lluir el meu currículum a les empreses d’arreu del país.
Twitter: A aquesta hi escriuré les meves pròpies frases cèlebres, i demostraré als meus followers que sóc algú interessant.
MySpace: Aquesta se suposa que serà per seguir de més aprop els artistes musicals que més admiro.
Tuenti: Aquesta és per… aquesta és per canis, chonis, o com es diguin. D’aquesta m’esborro com abans millor.
Facebook: Ves, aquesta sí que em serveix per a tot. Tot i que l’eina principal és xafardejar la vida dels teus amics i coneguts, i per deixar que xafardegin en la teva vida.
[…]

T’ho mires i, buff… t’entren ganes de desaparèixer d’internet. Tens la sensació que internet sap més coses sobre tu, que tu mateixa. No te’n adones, que tornes a dir qualsevol cosa que delata la teva intimitat. I en aquell moment no t’importa, però quan ho tornes a veure al cap d’un temps t’emportes les mans al cap: “Com vaig poder dir allò?!”.

I de cop tens por que algun dia algú et pari pel carrer, t’assenyali i et digui: “Mira, però si ets la Laura, aquella que estava etiquetada a aquella foto de no sé quin amic meu! I sí, sé que tens un blog! I fins i tot sé quan és el teu aniversari, qui són els teus pares, què estudies, quines són les teves aficions i on vius.”

Quines esgarrifances!

Al cap i a la fi, no em caldria res més que aquest blog per mostrar què vull que sapigueu de mi i què no. Però la temptació i l’avorriment em guanyen i vull apendre a pensar-m’ho dues vegades abans d’unir-me a qualsevol web nova que em cridi l’atenció, i a no dir a tort i a dret per internet tot allò que em passa, i tot allò que faig en cada moment.

En fi, que aneu en compte, que és molt fàcil fer clic al botó “Registra’t ara”. El que és realment difícil és trobar el botó de “cancel·la el teu compte”.

Per escoltar: Jean-Luc, de Els Amics de les Arts

PD: Sé que les fotos que he posat no tenen res a veure amb el text, però són del meu Flickr, i són de les que m’agrada ensenyar a tothom. I és que tant de text sense cap foto no queda bé.

Anuncis

Empatia vs. apatia

– Hola.
– Hola.
– Per què, de cop i volta, ens hem deixat de parlar?
– No ho sé.
– Tinc por que et pensis que necessito més de tu.
– Potser és això.
– Tranquil·la. No cal que t’espantis. Jo tampoc t’estimo.
– Millor.
Només volia que sabessis que és quan estic al teu costat que sóc realment qui sóc.
– Ok
– L’únic record que compartim també va ser important per a tu?
– Record?
– Aquella eufòria…
– A sí…
– M’agradaria que tot tornés a ser com aquell dia.
– He de marxar.
– Els nostres camins no es tornaran a creuar, oi?
– Adéu.

Molts cops, les coses s’acaben per falta d’explicacions.

Per escoltar: Bitllet d’anada i tornada, de Inspira

Neu de nou

Avui he anat al Puig Neulós de nou. Recordo que, en una de les meves primeres entrades a aquest renovat blog, mostrava algunes fotografies d’aquesta muntanya de l’estiu passat. Avui he tornat a allà dalt a fer una fotografia més o menys des del mateix lloc on la vaig fer aquell dia d’estiu. Ara, estava davant d’un paisatge completament diferent:

Feia mesos que no veia neu de tan aprop. Crec que l’últim cop que en vaig veure va ser arran de la gran nevada del 8 de Març. Tocar neu, avui m’ha transportat a aquell dia.

Recordo que a mig matí ens van anular les classes de la universitat. Vaig caminar més d’un quilòmetre, intentant no relliscar, per arribar a l’estació de trens de Girona, mentre veia emocionada com queien volves de neu al meu voltant. Aviat van avisar per l’interfon que no sortirien més trens cap a Figueres. Per sort, el pare del meu xicot ens va venir a buscar en cotxe des de Figueres. Quan vam pujar al cotxe i vam sortir de Girona, eren les 12 del migdia, i va començar l’aventura.

La neu cada cop cobria més el cotxe, i nosaltres no ens atrevíem a posar les cadenes. Cada cop avançàvem més lentament. Crèiem que no arribaríem a Figueres. Mentre les rodes del cotxe relliscaven, veiem centenars de cotxes aturats a banda i banda de la N-II, que llavors semblava que tingués quatre carrils. Camions entrevessats i gent que havia quedat aillada per la neu. Nosaltres vam ser valents i vam voler avançar. Vam molta estona esquivant cotxes i camions enmig de la carretera. Recordo que estàvem a l’altura d’Orriols. Ja no es veien cotxes a la carretera. Era tot blanc. Els havíem deixat tots darrera. Llavors vam patinar. No em vaig espantar massa. És més, m’encantava ser allà i viure una aventura com aquella. Després va ser quan vam posar les cadenes i vam anar avançant poc a poc fins a Figueres.

Quan ja quasi havíem arribat a l’entrada de Figueres, els mossos d’Esquadra no ens van deixar entrar a la ciutat. Ens van dir que girèssim cua i que passéssim per Vilafant. Els cotxes que s’aturaven no ens deixaven avançar. Em roncaven els bodells.

Vam arribar a casa prop de les 5 de la tarda. Vaig anar directament al balcó, per veure el paisatge que m’envoltava. Encara no m’ho acabava de creure. Estava convençuda que allò no es tornaria a repetir en molt de temps. Al cap i a la fi, estava contenta d’haver viscut aquella experiència.

És curiós que el fet de tornar a tocar neu m’hagi fet recordar tot allò. Crec que ho recordaré tota la vida.

Encara guardo algunes imatges que encara no havia penjat del dia després de la gran nevada a Figueres. Si els que sou d’aquí voleu rememorar què estaveu fent aquell dia vuit de Març, no dubteu en fer-hi un cop d’ull:



L’arbre

Camino mirant el terra. Quan aixeco el cap, veig que m’he endinsat al bosc on solia amagar-me quan era petita. M’agrada respirar aquest aire tan pur. Sentir com piulen els ocells, i com el vent fa moure les fulles i les branques. Fa fred, però tinc ganes perdre’m, i recordar. Sense adonar-me’n, quan torno a aixecar la vista, veig un camí que mai abans havia vist. Noto com una força m’atrau cap a ell. Jo m’hi deixo endur. Cada cop camino més ràpid. I cada cop estic més nerviosa. Una estranya felicitat em recorre el cos.

De cop i volta, m’aturo. L’escenari que hi ha al meu voltant ha canviat. Ara estic en una clariana, enmig del bosc. Al mig, hi ha un arbre. Somric. M’acosto sigilosament cap a ell. L’acaricio i m’hi assec a sota. Tot i ser tardor, aquell arbre té una gran copa de fulles que m’amaguen del sol. Les arrels s’han convertit, ara, en el meu seient particular. Sento com si l’arbre m’abracés. En aquell moment, penso, que aquell era l’arbre que sempre havia desitjat fotografiar. Però avui no duc la càmara. L’únic record que en podré guardar serà les sensacions que em produeix estar amb ell. Tot i tenir calor, tinc la pell de gallina. Les cames em tremolen. Més que estar feliç, em sento eufòrica. L’arbre i jo ens acabem de conèixer, però és com si hagués estat el meu racó preferit durant tota la meva vida.

Miro el rellotge i veig que és tard. Hauria de tornar a casa el més aviat possible. M’aixeco. Em disposo a marxar, però la inèrcia em fa tocar el seu tronc una altra vegada. M’hi sento bé al seu costat. M’agradaria visitar-lo cada dia, però no puc. He de mirar endevant, sortir del bosc, tornar a caminar pel camí que conec. Mentre m’allunyo, no puc evitar mirar enrere. Cada cop el veig més petit. Més lluny. I no sé quan podré tornar a endinsar-me a aquell bosc, i tornar a veure a aquell arbre. Potser demà ja no hi serà, potser mai podré tenir una oportunitat com la que he tingut avui de fotografiar-lo, i guardar amb mi el seu record per sempre. Però el que sí sé, és que a partir d’ara intentaré dur sempre a sobre la càmara de fotos, i no haver de desaprofitar oportunitats com aquesta.

Avui per escoltar, cançó doble: El camí, i Quatre pensaments, de Sanjosex