Mes: gener de 2011

Converses que no van enlloc

De cop i volta, la persona de qui menys sospitaves, et demana permís per entrar a la teva vida. I ho fa de manera casual. Sense cap pretenció aparent. És per això que li concedeixes una oportunitat per conversar i demostrar-li que en el fons ets una persona agradable.

Recordes que fa temps que el coneixes. I te’n fas creus que tot just ara vulgui sortir del seu niu, volar, piular, i parlar amb tu. Però t’agrada aquesta sensació de tenir a algú a qui escoltar i algú que t’escolti. Sense prejudicis. Sense experiències anteriors compartides que puguin canviar la percepció de vosaltres mateixos.

I són converses fredes, que a mida que es van acumulant, es converteixen en confidències, sentiments i confessions. Intentes no donar importància a aquellles paraules efímeres, però cada cop et costa més.

Llavors és quan el comences a mirar amb uns altres ulls. Uns ulls que recorden els pocs moments que heu compartit. Mentre el mires, et preguntes si li haurà agradat passar la tarda amb tu, o si almenys recorda alguna de les vostres converses. Esperes, en algun moment, creuar la mirada entre la multitud i somriure a la vegada. Sabent en tot moment què recordeu amb aquell somriure. Però no. T’estranya aquella sensació no recíproca. Més aviat et decep.

Però no passa res. Perquè aquella mateixa tarda seguireu el rumb de les vostres converses. Com si fossin vides paral·leles a la realitat, en un món on no existeix l’endemà. Una realitat que, aquest cop, es disfrassa en xarxa social.

PD: Ara, repassant fotografies, m’he adonat que en tinc moltes del mar. Avui són de l’Escala, Roses i l’Estartit.

Per escoltar: Aire Lliure, de La Porta dels Somnis

Anuncis

Subconscient

Fent un experiment: Si ajuntes totes les teves realitats i records, i les mescles, és més fàcil escriure alguna cosa un pèl decent?

Aquell vespre vaig baixar a la parada de Joanic. Mentre anava per la línia groga, no podia tatarejar allò de: “Sé prou bé, que pujes a Verdaguer…”. Mentre sortia del metro ens vam trobar. Jo havia d’anar a un lloc important, però tu em vas oferir pujar al teu pis a pendre alguna cosa. Tot i que havíem mantingut moltes converses junts, mai abans havíem parlat cara a cara. No obstant, semblava ben bé que ens coneixéssim de tota la vida. Sabies que estava il·lusionada, però no sabies el per què de la meva decisió. Mentre pujàvem per les escales, no podia parar de somriure. Per primer cop a la vida, m’havia atrevit a endur-me pel meu cor, i no per la raó. No sabia què havia de passar. Ni si el que feia estava bé o malament. Però el meu egoisme va voler acompanyar-te en aquell moment d’eufòria.

Vaig seure al sofà i vaig començar a fer el cub de rubik que hi havia sobre la taula. Estava mig desfet i volia sorprendre’t de que jo també el sabia fer. Mentre tu m’oferies alguna cosa per prendre, les cames no em paraven de tremolar. Vaig negar amb el cap. “Quan estic nerviosa, no tinc ganes de beure ni de menjar”, et vaig confessar. Tu vas somriure, i em vas dir: “Tens molta sort”. Jo, aquest cop, vaig afirmar tímidament: “Sí, però tu també”. Els dos sabíem a què ens referíem.

Mentre et servies un te, em vas preguntar com m’havia anat el dia. Jo et vaig contestar que prou bé: “M’han ajudat molt els teus ànims”, vaig dir abaixant el cap. “Parlar davant tanta gent d’una cosa tan important com és un projecte d’empresa no deu ser fàcil”, em vas respondre. Però jo, que sabia que estaves acostumat a estar damunt d’un escenari, et mirava incrèdula. “Però bé, és igual, ara ja està fet. Ara he de tenir altres coses al cap, com el guió d’aquella pel·lícula que et vaig dir que estava fent, i les pràctiques de final de semestre de la universitat”, vaig continuar.

No sé perquè, es va fer un silenci incòmode. Llavors vaig decidir ensenyar-te algunes de les fotos que havia fet durant la última setmana, que ja havia processat en HDR i que havia posat al iPad. “HD què?” Em vas preguntar estranyat. “High Dynamic Range”, vaig afegir. Et van agradar molt. Em vas preguntar si podríem quedar algun dia per fer fotos. Jo et vaig respondre amb un: “Clar! I tant, m’encantaria. Però per l’empordà. T’ensenyaré les formes que la tramuntana crea en les pedres. T’encantarà”.

Llavors va ser quan vaig mirar el rellotge, i vaig veure que ja s’havia fet molt tard. “Hauria de marxar. Però així fosc no sé si sabré trobar el camí”, et vaig dir. Tot i que et vas oferir acompanyar-me la meitat del camí, jo no et volia molestar més. “No, no cal. Em guiaré amb els cartells”. Jo em moria de ganes de quedar-me. Seguir parlant tota la nit, però l’endemà tenia classe, i no em podia permetre aquell luxe.

Mentre tornava a casa, pel carrer no s’hi veia ningú. Ja eren les dotze tocades i ja havia recorregut almenys mig quilòmetre. L’olor de la nit em va fer pressentir que alguna cosa no acabaria bé. No estava equivocada. Per darrera vegada em vaig voler guiar per la meva oïda per creuar de carrer. Però aquell cop no va funcionar. Un cotxe va sortir disparat i va xocar contra mi.

Havia quedat estirada al terra. Algú va baixar del cotxe i em va preguntar si estava bé. Aquella veu em recordava a algú. Vaig intentar obrir els ulls i incorporar-me, però no podia. Al meu cap només s’hi sentia el so estrepitós del cotxe intentant frenar sense remei. Vaig tornar intentar obrir els ulls, i un tel borrós no em va deixar enfocar la situació. Però vaig reconèixer aquella silueta. Vaig tornar a tancar els ulls mentre una última llàgrima recorria la meva cara freda. Eres tu.

Possiblement, si aquesta nit el subconscient hagués de barrejar totes les coses que avui no em puc treure del cap, somiaria una cosa similar a aquesta. Si ja ho dic jo, que veure Origen dos cops en dos dies consecutius no és bo.

Per escoltar: Nit freda per ser Abril, de Manel

PD: Les fotos que he penjat són en HDR, per si en tenieu dubtes.

Els Amics de les Arts a Verges

Ahir. Ai, ahir. Ahir la nit va ser apostoflant, com diria en Robirosa. I és que ahir a la nit vaig gaudir del meu primer directe de Els Amics de les Arts. Bé, de fet, he de confessar que ja els havia sentit altres vegades en directe, com per exemple a l’Acústica 2010 (aquell cop hi havia tanta gent que em va ser impossible acostar-me a l’escenari, fer alguna foto, i corejar alguna cançó, sense morir aixafada per la multitud). Però el d’ahir va ser diferent. El d’ahir era un primer concert més “oficial”.

Vaig ser més previsora, ja tenia les entrades del concert des de feia setmanes. Quan vam arribar a Verges vam saber on era el pavelló per la llarga filera de persones que feien cua per obtenir alguna de les 200 entrades que quedaven. I creieu-me, que allà hi havia moltíssimes persones més que 200. Just uns minuts abans d’accedir a l’interior del pavelló, algunes noies preguntaven si ens sobrava alguna entrada. Altra gent, tot i que les entrades ja s’havien exhaurit, seguia il·lusionada fent cua.

Vam tenir sort de ser dels primers en entrar. Ens vam poder col·locar perfectament a primera fila. Jo no sé si estava més il·lusionada per que era el meu primer concert de Els Amics, o per tenir un lloc gairebé privilegiat per fer fotos.

Així que, durant el concert, vaig aprofitar per fer algunes fotos per publicar-les avui aquí, i no tenir aquella sensació de no haver fet res per guardar gràficament aquell maravellós record. D’altra banda, el concert va ser molt gran. Tothom es sabia les cançons de memòria. Fins i tot hi va haver algun moment que se sentia més el públic que no pas als que estaven a dalt de l’escenari. Vam viure grans moments amb Els Amics, la webcam, la càmara de fotos de l’Eduard gravant-nos mentre cantàvem, les tovalloles de Chufi que van donar l’entrada a una de les meves cançons preferides, l’Exercici Seixanta, etc.

En fi, que us deixo amb deu de les fotografies que vaig fer. Són en brut, he preferit no retocar-les. Per veure-les més grans, només heu de clicar a les imatges. Espero que us agradin:

Però encara no marxeu. Tots aquells que visiten el bloc de Els Amics de les Arts, potser vau fer una enquesta sobre ells, que fa algunes setmanes van publicar al seu bloc. Doncs bé; primer, donar-vos les gràcies per haver col·laborat en aquest treball per la universitat; i segon, que ja tenim els resultats de l’enquesta. Els podeu veure en .pdf a través d’aquest enllaç: Resultats enquesta Amics de les Arts. Si teniu curiositat per saber més coses sobre el perfil de la gent que els agrada Els Amics de les Arts, no dubteu de fer-hi un cop d’ull.

Records

Estic al cotxe, tornant a casa, mentre veig com el sol acomiada un altre dia. Mentre sona música de fons, començo a escriure en una nota tot allò que m’agradaria explicar. Però per més que ho intento no surten les paraules. Totes aquelles experiències viscudes es converteixen en efímeres quan les has de traduir en un paper i no trobes la paraula exacta per definir-les.

Moments únics que saps que mai tornaràs a viure, i que hauràs de recòrrer a la memòria per recordar-los. Moments que la teva memòria, inconscientment, s’encarregarà d’esborrar poc a poc, per anar-los reemplaçant per altres records més recents. I encara que ens costi de reconèixer, sempre serà així.

És per això, que si no fas res per enregistrar d’alguna manera tot allò que t’ha passat, poc a poc deixaràs de recordar els motius pels quals alhesores eres tan feliç. I mentre penses que el fet de enregistrar un moment màgic fa que no el gaudeixis en tota la seva plenitud, et fa decidir no treure la càmara per un dia. Però passa el temps, i cada vegada més te’n penedeixes i maleeixes el moment en que vas decidir no fer res per guardar aquell record d’alguna manera.

Ara ja torno a ser a casa. Em trec les lentilles i em poso les ulleres. Engego l’ordinador i continuo escrivint. Faig un descans, i com per art de màgia, apareix davant meu una gravació que em permet poder reviure un feliç record com qualsevol altre que recentment he viscut.

Es tracta d’un fragment del concert que ens va oferir ahir en Miquel Abras al Soul Café de Figueres, interpretant el tema “País petit” de Lluís Llach, amb el també cantant i amo del bar Juanjo Bosk. Gràcies, Laura, per poder gravar aquell moment i poder reviure’l i guardar-lo durant més temps: