Subconscient

Fent un experiment: Si ajuntes totes les teves realitats i records, i les mescles, és més fàcil escriure alguna cosa un pèl decent?

Aquell vespre vaig baixar a la parada de Joanic. Mentre anava per la línia groga, no podia tatarejar allò de: “Sé prou bé, que pujes a Verdaguer…”. Mentre sortia del metro ens vam trobar. Jo havia d’anar a un lloc important, però tu em vas oferir pujar al teu pis a pendre alguna cosa. Tot i que havíem mantingut moltes converses junts, mai abans havíem parlat cara a cara. No obstant, semblava ben bé que ens coneixéssim de tota la vida. Sabies que estava il·lusionada, però no sabies el per què de la meva decisió. Mentre pujàvem per les escales, no podia parar de somriure. Per primer cop a la vida, m’havia atrevit a endur-me pel meu cor, i no per la raó. No sabia què havia de passar. Ni si el que feia estava bé o malament. Però el meu egoisme va voler acompanyar-te en aquell moment d’eufòria.

Vaig seure al sofà i vaig començar a fer el cub de rubik que hi havia sobre la taula. Estava mig desfet i volia sorprendre’t de que jo també el sabia fer. Mentre tu m’oferies alguna cosa per prendre, les cames no em paraven de tremolar. Vaig negar amb el cap. “Quan estic nerviosa, no tinc ganes de beure ni de menjar”, et vaig confessar. Tu vas somriure, i em vas dir: “Tens molta sort”. Jo, aquest cop, vaig afirmar tímidament: “Sí, però tu també”. Els dos sabíem a què ens referíem.

Mentre et servies un te, em vas preguntar com m’havia anat el dia. Jo et vaig contestar que prou bé: “M’han ajudat molt els teus ànims”, vaig dir abaixant el cap. “Parlar davant tanta gent d’una cosa tan important com és un projecte d’empresa no deu ser fàcil”, em vas respondre. Però jo, que sabia que estaves acostumat a estar damunt d’un escenari, et mirava incrèdula. “Però bé, és igual, ara ja està fet. Ara he de tenir altres coses al cap, com el guió d’aquella pel·lícula que et vaig dir que estava fent, i les pràctiques de final de semestre de la universitat”, vaig continuar.

No sé perquè, es va fer un silenci incòmode. Llavors vaig decidir ensenyar-te algunes de les fotos que havia fet durant la última setmana, que ja havia processat en HDR i que havia posat al iPad. “HD què?” Em vas preguntar estranyat. “High Dynamic Range”, vaig afegir. Et van agradar molt. Em vas preguntar si podríem quedar algun dia per fer fotos. Jo et vaig respondre amb un: “Clar! I tant, m’encantaria. Però per l’empordà. T’ensenyaré les formes que la tramuntana crea en les pedres. T’encantarà”.

Llavors va ser quan vaig mirar el rellotge, i vaig veure que ja s’havia fet molt tard. “Hauria de marxar. Però així fosc no sé si sabré trobar el camí”, et vaig dir. Tot i que et vas oferir acompanyar-me la meitat del camí, jo no et volia molestar més. “No, no cal. Em guiaré amb els cartells”. Jo em moria de ganes de quedar-me. Seguir parlant tota la nit, però l’endemà tenia classe, i no em podia permetre aquell luxe.

Mentre tornava a casa, pel carrer no s’hi veia ningú. Ja eren les dotze tocades i ja havia recorregut almenys mig quilòmetre. L’olor de la nit em va fer pressentir que alguna cosa no acabaria bé. No estava equivocada. Per darrera vegada em vaig voler guiar per la meva oïda per creuar de carrer. Però aquell cop no va funcionar. Un cotxe va sortir disparat i va xocar contra mi.

Havia quedat estirada al terra. Algú va baixar del cotxe i em va preguntar si estava bé. Aquella veu em recordava a algú. Vaig intentar obrir els ulls i incorporar-me, però no podia. Al meu cap només s’hi sentia el so estrepitós del cotxe intentant frenar sense remei. Vaig tornar intentar obrir els ulls, i un tel borrós no em va deixar enfocar la situació. Però vaig reconèixer aquella silueta. Vaig tornar a tancar els ulls mentre una última llàgrima recorria la meva cara freda. Eres tu.

Possiblement, si aquesta nit el subconscient hagués de barrejar totes les coses que avui no em puc treure del cap, somiaria una cosa similar a aquesta. Si ja ho dic jo, que veure Origen dos cops en dos dies consecutius no és bo.

Per escoltar: Nit freda per ser Abril, de Manel

PD: Les fotos que he penjat són en HDR, per si en tenieu dubtes.

Anuncis

One comment

  1. De tant en tant està bé deixar-se endur pel que et diu el cor, oblidant-nos una mica de raons i motius. Tenint el cap sobre les espatlles, el cor ens pot guiar cap a un present més feliç i un futur encara millor. No sempre podrem saber si el que fem està bé o malament si no provem de fer-ho.

    M’ha agradat molt el “Però bé, és igual, ara ja està fet”. Aprendre de les situacions i de les coses fetes i saber-les deixar endarrere per seguir mirant endavant, ens ajuda a gaudir del present, tot mirant el futur, cosa imprescindible per ser feliç.

    No sé si la part final de la història també està inspirada en alguna cosa que et ronda pel cap o és pura ficció, però si un és prudent, no cal tenir por als accidents. Gaudir de la vida també implica arriscar-se i alguns perills inevitables, però no estem en constant perill de mort. Però això sí: a partir d’ara, no et fiïs mai de la teva oïda a l’hora de creuar un carrer!! 🙂

    Podria ser un guió interessant per un curt. De tot, em quedo amb aquesta cita… 🙂
    “Clar! I tant, m’encantaria. Però per l’empordà. T’ensenyaré les formes que la tramuntana crea en les pedres. T’encantarà”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s