Converses que no van enlloc

De cop i volta, la persona de qui menys sospitaves, et demana permís per entrar a la teva vida. I ho fa de manera casual. Sense cap pretenció aparent. És per això que li concedeixes una oportunitat per conversar i demostrar-li que en el fons ets una persona agradable.

Recordes que fa temps que el coneixes. I te’n fas creus que tot just ara vulgui sortir del seu niu, volar, piular, i parlar amb tu. Però t’agrada aquesta sensació de tenir a algú a qui escoltar i algú que t’escolti. Sense prejudicis. Sense experiències anteriors compartides que puguin canviar la percepció de vosaltres mateixos.

I són converses fredes, que a mida que es van acumulant, es converteixen en confidències, sentiments i confessions. Intentes no donar importància a aquellles paraules efímeres, però cada cop et costa més.

Llavors és quan el comences a mirar amb uns altres ulls. Uns ulls que recorden els pocs moments que heu compartit. Mentre el mires, et preguntes si li haurà agradat passar la tarda amb tu, o si almenys recorda alguna de les vostres converses. Esperes, en algun moment, creuar la mirada entre la multitud i somriure a la vegada. Sabent en tot moment què recordeu amb aquell somriure. Però no. T’estranya aquella sensació no recíproca. Més aviat et decep.

Però no passa res. Perquè aquella mateixa tarda seguireu el rumb de les vostres converses. Com si fossin vides paral·leles a la realitat, en un món on no existeix l’endemà. Una realitat que, aquest cop, es disfrassa en xarxa social.

PD: Ara, repassant fotografies, m’he adonat que en tinc moltes del mar. Avui són de l’Escala, Roses i l’Estartit.

Per escoltar: Aire Lliure, de La Porta dels Somnis

Advertisements

2 comments

  1. Un dia algú va dir (no sé qui) que els amors cobards no arriben a histories ni a res, es queden en el oblit. Suposo que el mateix passa amb les amistats cobardes, que només poden subsistir en el món virtual.
    Tot i així, rera la pantalla sempre hi ha una persona que tecleja, que destapa el seu interior en cada missatge, cada enter. Potser el seu exterior no diu res, però com a mínim pots tenir una petita visió del seu interior, que poca gent té el privilegi de tenir.
    Bé, ànims amb els exàmens!

  2. Converses que no van enlloc o que van a tot arreu. Sigui de forma casual o causal, donar la oportunitat de conversar sempre és bo: conèixer i deixar-se conèixer per veure les sintonies amb la resta.

    Sempre és agradable la sensació de tenir a algú amb qui parlar, escoltar, que t’escolti, comentar tot allò que sorgeixi. I si és “sense experiències anteriors compartides”, a vegades descobreixes com et veuen uns ulls nous que fins ara no et coneixien, i això sempre ajuda a crèixer com a persona. A vegades cal donar importància a les paraules efímeres: normalment en tenen més que no pas aquelles que estàs acostumada a escoltar.

    No cal esperar més del que algú o alguna cosa et pot donar: així no ens decebrem. Reconèixer la mirada o el somriure en algú, saber què està pensant, pot arribar a portar molt de temps de relació i de coneixença. Poques vegades i amb poques persones s’aconsegueix: cal valorar-les, però no deixar de valorar la resta…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s