Mes: febrer de 2011

Adéu, Febrer

Que sí, que sí. Que avui escric. Avui sí. Just abans que s’acabi el mes més estressant des de fa temps (Exàmens, treballs, viatges amunt i avall, guions, vídeos… Buff).

I si no he escrit abans, no és per què no tingués coses per explicar, no. Si no perquè no he tingut ni un momentet d’ordenar les meves idees o pensaments. Avui la tramuntana fa acte de presència a l’Empordà, i tot i que encara tingui molta feina per fer aquesta setmana, els dies de tramuntana és quan millor em sento, i més ganes d’escriure tinc.

Per molt que sembli paradoxal, em podria passar resumint aquest Febrer durant un any sencer, de les coses que han passat. El temps i l’espai s’han relativitzat d’una manera que desconeixia completament, fent que el que queda aprop sembli molt més lluny, i que el que dura hores, sembla que hagi durat minuts (I viceversa).

Aquest mes també el podria resumir en preguntes, posant interrogant a cadascun dels meus pensaments i sentiments. També puc resumir aquest Febrer com un mes de cançons que semblen que s’hagin escrit espressament per mi.

Però si d’alguna manera podria resumir bé aquest Febrer és pel somriure que m’ha acompanyat durant aquests vint-i-vuit dies. Un somriure que ha estat present en cadascun dels instants que el cor m’agafava de la mà, cada cop que he tancat els ulls i m’he deixat endur pel vent, portant-me a un món de somnis que de cop i volta es convertien en realitat.

Però tot i que que aquest Febrer s’acaba, sé que la màgia d’aquests somnis no es perdrà en la realitat que ens toca viure, almenys fins que sigui hora de llevar-se.

Per escoltar: Mariposa, de La Oreja de Van Gogh

Anuncis

Tanca els ulls

Espera’m. Encara no marxis. Deixa’m tancar els ulls amb tu. Junts. A la vegada. De fons, ens hi veurem a nosaltres. Dues persones, agafades de la mà, mirant per una finestra. El que tindrem davant nostre serà el paisatge més bonic que algú pugui arribar a veure mai. Serà un lloc on, a través de la força dels dos, totes les sensacions que sentim prendran forma. Serà un lloc on hi sobren les paraules. On no caldrà ni tan sols mirar-nos. On només sentint-nos tan a prop l’un de l’altre sapiguem què fem allà. I llavors somriurem, un cop més. I cada passa que fem, davant nostre, creixerà tot això que tenim dins. I no ens caldrà obrir els ulls per saber que som feliços així. Sabem que, mentre tinguem les mans agafades, ningú ens podrà fer fugir d’aquest indret. No em deixis anar la mà. Recordem per un moment totes les frases que ens hem dit fins avui. Pensem, ara, totes les que encara ens queden per dir.

I ara obre els ulls, mira’m, i somriu. De veritat creus que enlloc podràs ser més feliç?

Per escoltar: Ara, de Lax’n’Busto

Entre nosaltres

Vius en una eterna innocència que no vols que s’adormi. Tanques els ulls per no veure què hi ha realment davant teu. Tens por de donar un pas en fals. De fer-te falses espectatives. De tornar-te a equivocar.

Desitges escoltar una cosa, però la realitat t’espanta. I llavors, una mà estranya et descobreix els ulls d’aquesta vena negre que els cobria fent-te la pregunta del milió. Allò que et preguntaves però que no gosaves ni pensar. I no ho vols acceptar. Vols pensar que no hi ha res estrany en tot allò. Que només sou dues persones a qui els agrada parlar de les vostres coses. Sense més explicacions. I, tot i que respons amb un no, en realitat, saps que es tracta de un no ho sé.

I quan esteu junts, saps que allò que et preguntes mai seria possible, que no té cap sentit qüestionar la raó de ser de la vostra amistat. Però quan marxa, és quan la paraula impossible deixa d’existir. I és llavors, quan obres els ulls i t’adones que no entens la manera com es comporta amb tu. És quan et preguntes si és així amb tothom, o no. Saps que aquesta sensació no és com la de les altres vegades. Que el que havies somiat altres temps, amb diferents protagonistes, s’anava personificant.

Perquè, al cap i a la fi, són coses que només vosaltres dos podeu entendre. I tens por, perquè saps que si et diu que caiguis, cauràs. I no voldràs aixecar-te. Mai més.

Per escolar: Entre nosaltres, de La Porta dels Somnis

“Potser el milor és no donar-li tanta importància a algunes coses. El que hagi de passar, ja passarà.”