Diem coses que voldríem realitzar. Coses que desitgem. Volem saltar. Volem arriscar-nos. Però llavors obrim els ulls per un instant, i veiem que no podem. Que hi ha una barrera davant nostre. I al final tot acaben sent paraules buides, paper mullat. I ens conformem en imaginar, i què passaria si…?
Per escoltar: Vine amb mi, de La Porta dels Somnis
Sincerament... 
Això és la putada de les barreres, sempre tenen el costum d’estar allà per molestar. A les pelis policíaques, on acaben enxampen sempre al lladre que fuig? A la reixa metalica, sens dubte. Els murs són l’enemic natural dels agossarats. Pero al llarg de molts anys de donarse cops contra la paret, algún día un agossarat trobarà la manera de traspassar la frontera. O trobarà la porta, que també és un signe clau d’evolució.
Tot allò que desitgem i volem realitzar podem fer-ho. Saltar és una opció més, arriscada, però viable. Es pot saltar amb els ulls oberts, ben amunt, més enllà. El risc és part de viure la vida, part de la il·lusió de seguir endavant.