Mes: Setembre de 2011

No m’hi veig

He tancat els ulls per un moment i ara no els puc obrir. La sal de les meves llàgrimes m’ho impedeix. No tinc força per aixecar les parpelles. No puc. Però llavors et sento. Ets aquí amb mi. M’acaricies suaument la cara i em fas un dolç petó als llavis. Ho intento de nou, tinc ganes de veure’t.

I els obro: Ho veig tot borrós. Les llàgrimes han format un tel en els meus ulls. Em treus les ulleres i m’eixugues les llàgrimes amb els teus dits. M’abraces. Et veig. Ets aquí només per veure’m feliç.

Ara tinc son. Els ulls se’m tanquen, però jo no vull que s’amaguin. Et necessito veure. No. Si us plau, encara no pengis. Necessito sentir la teva veu, almenys; i imaginar que ets aquí amb mi. Que les meves llàgrimes ja no regalimen per la meva pell.

Per escoltar: Llàgrimes blanques, de Gespa

Tots els dies acaben igual

Camino. Estació. Marcar el bitllet. Pujar a l’andana. Esperar. Esperar més. Mirar al gegant rellotge blau. Continuar esperant. Arriba el tren. Baixa gent. Pujo. M’assec en un bon lloc per poder veure tot el vagó de cares. Miro el paisatge. Penso en llegir. No ho faig, el llibre no m’acaba d’agradar. Penso en escoltar música. No em ve de gust. I al final sempre, SEMPRE, acabo admirant el paisatge que passa pel meu costat a 120km/h.

I per molt que el miri, no me’n canso. Potser és que alguns racons pels que passo em duen molts records, potser és que m’encanta observar com els colors dels arbres i dels camps canvien cada cop que m’hi fixo. Potser és que el meu cap és en un altre lloc, pensant en altres coses, i simplement em quedo embadalida mirant per la finestra.

Per escoltar: Mil i un possibles finals, de Refree

No és nou

I ja hi som una altra vegada: la típica foto, amb els típics colors, de la típica posta de sol. Però és el que té no sortir de casa en tot el dia, que no hi ha res de nou i ja no saps què fotografiar. Amb lo fàcil que és sortir una estona a buscar nous indrets, i m’entretinc fent la meva pàgina web… No n’aprenc. Així que, si us plau, disculpeu-me per la meva mala ratxa fotogràfica en dies buits.

Per escoltar: No és nou, de Gossos

En arribar la tardor

De cop i volta, quan tot semblava que havia canviat, et vas adonar que tot seguia com sempre. I tornaves a caure, i et senties preocupada, angoixada; creies que la teva vida sempre giraria en torn el mateix; que ja coneixies el teu futur, que et conformaves. Tot i així havies aprés a estar bé i ja sabies com trobar la sal de la teva vida. Sembla mentida com et pot arribar a canviar la vida pendre una decisió valenta després de només fer front a decisions que ja consideres “sense importància”.

Per escoltar: En arribar la tardor, de Mishima

Junts

Envoltats de gent; però en el fons només hi som tu i jo, agafats de la mà. Som feliços estant junts, i sembla que res ens pugui separar. Però no, el temps ho fa. Cada dia se’ns acaba. Tu marxes i jo em quedo òrfena de tu, del teu somriure, dels teus ulls, del teu cos. I impotent només puc esperar ansiosament el proper dia per estar junts. Un altre dia que acabarà i que em farà tornar a esperar. I és que, amor, els dies sense tu són setmanes, i els dies quan estic amb tu semblen pocs minuts.

Per escoltar: L’Arc de Sant Martí, de Fred i Son

PD: Avui el meu projecte 365 fa mig any. Com passa el temps!

Parèntesis

El disseny de la meva nova web m’absorbeix tant, que quan me n’adono ja és hora d’anar a dormir i veig que encara no he pensat en la fotografia d’avui.

Ah, que no ho havia dit! Em passo a wordpress.org! Estic preparant una nova web (un nou bloc, vaja) amb un disseny més exclusiu i professional (o això espero). De fet, és el primer cop que m’hi mato tant en dissenyar alguna cosa que quedi tal i com jo vull que quedi. I he de confessar que estic aprenent moltíssim a manejar codi (tot i que també he de dir que, amb el professor particular que tinc, no m’estranya). A veure si en surt una web prou maca com per no tenir vergonya en publicar-la i que quedi a l’alçada de la que ve per defecte amb WordPress. Això sí, quan l’acabi!

Per escoltar: La distància farà la feina bruta, de Gespa

No hi ets

Camino sense rumb, esperant una trucada que no arribarà. Em creuo amb camins que no sé on em porten. Avui els enfronto sense por. Sé que ningú m’estarà esperant al final del camí. Avanço lentament, i tal i com havia sospitat, s’acaba el camí i no hi ha ningú. Així, toca tornar enrere, a la cerca d’un nou camí. Mentre passejo miro al meu voltant. Busco la fotografia perfecte per il·lustrar una tarda de finals d’estiu. Però avui res acompanya. Si almenys sabés on ets, o com estàs; podria intentar descobrir quin camí he d’agafar per acostar-me a tu, agafar-te la mà per sorpresa i dir-te quant t’estimo. Però no, no hi ets.

Per escoltar: L’estimo a morir, de Miquel Abras