Bloc

Un sentiment, una fotografia i una frase

Quan t’agrada el món de la fotografia, t’agrada el procés de créixer cada dia amb les fotografies que realitzes, i veure com, poc a poc vas aprenent dels errors que pot cometre qualsevol fotògraf principiant. Fa un temps vaig sentir a parlar sobre els “365projects”. Aquest projecte tracta de realitzar una fotografia cada dia durant un any. Així dit, sembla una tasca fàcil de realitzar; però el que comporta dur la càmara durant tot el dia a sobre, i haver-li de dedicar un temps cada dia, fa que sigui tot un repte de motivació i de superació personal.

Cada dia vivim experiències, sentiments i sensacions que podem immortalitzar a través de la fotografia. I arrant d’això neix el projecte que tinc intenció de començar. I és que: cada dia, a partir d’aquest dissabte, realitzar una fotografia que reflecteixi un sentiment, adjuntant-la amb una frase o cita que l’expliqui d’alguna manera.

La meva intenció, a través d’aquest projecte, és créixer com a fotògrafa i trobar el meu estil personal; a més de que em serveixi com a un mètode d’autodisciplina i per millorar la meva força de voluntat. També, vull descobrir una nova manera de veure les coses que m’envolten, deixant de fer aquelles típiques fotografies que només són maques als ulls, sense que transmetin cap missatge. Per aconseguir-ho, m’acompanyaré (a més de la meva càmara) d’una llibreteta on aniré apuntant idees per noves fotografies, així com frases i diferents sensacions o sentiments.

De fet, el que ha fet que comencés aquest projecte ara, i no abans, ha estat el punt d’inflexió que ha patit la meva vida durant les últimes setmanes; i que he començat una assignatura de la universitat que consisteix en desenvolupar un projecte creatiu personal lliure. Aquest projecte l’hauré d’entregar a finals de maig o principis de juny; però espero no caure en la temptació de deixar-ho còrrer llavors, i poder-lo continuar fins d’aquí un any.

En principi, intentaré penjar a aquest blog la fotografia cada dia, però si algun dia pel que sigui no em puc connectar a internet, no us penseu que he abandonat, ni que he fet trampes!

Bé, espero ensortir-me’n i poder-vos anar explicar de tant en tant com va avançant el projecte; així com també m’agradaria que m’acompanyéssiu a descobrir com es pot anar millorant dia rere dia a través d’un sentiment, una fotografia i una frase.

Així doncs, ja puc dir que la primera fotografia serà del pròxim 26 de Març, el dia del meu 20é aniversari.

Anuncis

Màgia

Hi ha moments en la vida, en que no saps ben bé per què, però tens ganes de fugir. De marxar molt lluny d’aquí. De desaparèixer per un temps i veure, en tornar, que tot ha canviat cap a millor. Aquest últim mes han passat moltes coses que han provocat un canvi molt important en la meva vida. Coses que mai hauria pogut imaginar que passarien i que canvien totalment un futur que semblava que ja estava escrit per mi.

És difícil enfrontar-se a una decisió tant important, quan saps que les persones que t’estimes i que t’envolten, hauran de patir. Tan de bo fos més fàcil prendre una decisió que creus que és la correcta per a tu, i no haver de patir per veure com la teva gent ho passa malament.

Però llavors una mà gairebé desconeguda s’acosta, i te l’ofereix, per recolzar-t’hi quan ho passes malament, i per agafar-la ben fort quan tinguis ganes de cridar. I és llavors quan veus que aquell futur ja dibuixat no és el que realment desitjaves per tu, que necessites ser egoista per una vegada a la vida. Deixar tota una època en darrera. Començar a caminar per un nou camí amb un paisatge on ja hi comencen a sortir unes flors que saps que no es pensiran mai.

Ara, la mà que m’acompanyi en aquest camí de la vida serà una altra. I sé que costarà d’acceptar, i d’acostumar-s’hi; però no us equivoqueu: jo no he canviat, ni canviaré mai. No em fa por recordar, de quedar-me amb tots els bons moments viscuts durant tants anys. Però és cert que tampoc puc ni vull escollir quins sentiments viure, quan coneixo a una persona que entén cadascun dels meus somriures i que coincideix en cadascun dels meus pensaments. Suposo que, en el fons, la màgia de l’amor és tan sincera com difícil d’explicar.

Per escoltar: Els teus somnis, de Sopa de Cabra

PD: Estic preparant una cosa nova. Un projecte molt engrescador que m’agradaria posar en pràctica en aquest mateix blog, arrant d’una assignatura que fem a la universitat. Així que, qui vulgui saber de què es tracta, us demano que us manteniu atents al blog, que d’aquí unes dues setmanes explicaré de què tracta aquest projecte que tinc en ment.

Adéu, Febrer

Que sí, que sí. Que avui escric. Avui sí. Just abans que s’acabi el mes més estressant des de fa temps (Exàmens, treballs, viatges amunt i avall, guions, vídeos… Buff).

I si no he escrit abans, no és per què no tingués coses per explicar, no. Si no perquè no he tingut ni un momentet d’ordenar les meves idees o pensaments. Avui la tramuntana fa acte de presència a l’Empordà, i tot i que encara tingui molta feina per fer aquesta setmana, els dies de tramuntana és quan millor em sento, i més ganes d’escriure tinc.

Per molt que sembli paradoxal, em podria passar resumint aquest Febrer durant un any sencer, de les coses que han passat. El temps i l’espai s’han relativitzat d’una manera que desconeixia completament, fent que el que queda aprop sembli molt més lluny, i que el que dura hores, sembla que hagi durat minuts (I viceversa).

Aquest mes també el podria resumir en preguntes, posant interrogant a cadascun dels meus pensaments i sentiments. També puc resumir aquest Febrer com un mes de cançons que semblen que s’hagin escrit espressament per mi.

Però si d’alguna manera podria resumir bé aquest Febrer és pel somriure que m’ha acompanyat durant aquests vint-i-vuit dies. Un somriure que ha estat present en cadascun dels instants que el cor m’agafava de la mà, cada cop que he tancat els ulls i m’he deixat endur pel vent, portant-me a un món de somnis que de cop i volta es convertien en realitat.

Però tot i que que aquest Febrer s’acaba, sé que la màgia d’aquests somnis no es perdrà en la realitat que ens toca viure, almenys fins que sigui hora de llevar-se.

Per escoltar: Mariposa, de La Oreja de Van Gogh

Tanca els ulls

Espera’m. Encara no marxis. Deixa’m tancar els ulls amb tu. Junts. A la vegada. De fons, ens hi veurem a nosaltres. Dues persones, agafades de la mà, mirant per una finestra. El que tindrem davant nostre serà el paisatge més bonic que algú pugui arribar a veure mai. Serà un lloc on, a través de la força dels dos, totes les sensacions que sentim prendran forma. Serà un lloc on hi sobren les paraules. On no caldrà ni tan sols mirar-nos. On només sentint-nos tan a prop l’un de l’altre sapiguem què fem allà. I llavors somriurem, un cop més. I cada passa que fem, davant nostre, creixerà tot això que tenim dins. I no ens caldrà obrir els ulls per saber que som feliços així. Sabem que, mentre tinguem les mans agafades, ningú ens podrà fer fugir d’aquest indret. No em deixis anar la mà. Recordem per un moment totes les frases que ens hem dit fins avui. Pensem, ara, totes les que encara ens queden per dir.

I ara obre els ulls, mira’m, i somriu. De veritat creus que enlloc podràs ser més feliç?

Per escoltar: Ara, de Lax’n’Busto

Entre nosaltres

Vius en una eterna innocència que no vols que s’adormi. Tanques els ulls per no veure què hi ha realment davant teu. Tens por de donar un pas en fals. De fer-te falses espectatives. De tornar-te a equivocar.

Desitges escoltar una cosa, però la realitat t’espanta. I llavors, una mà estranya et descobreix els ulls d’aquesta vena negre que els cobria fent-te la pregunta del milió. Allò que et preguntaves però que no gosaves ni pensar. I no ho vols acceptar. Vols pensar que no hi ha res estrany en tot allò. Que només sou dues persones a qui els agrada parlar de les vostres coses. Sense més explicacions. I, tot i que respons amb un no, en realitat, saps que es tracta de un no ho sé.

I quan esteu junts, saps que allò que et preguntes mai seria possible, que no té cap sentit qüestionar la raó de ser de la vostra amistat. Però quan marxa, és quan la paraula impossible deixa d’existir. I és llavors, quan obres els ulls i t’adones que no entens la manera com es comporta amb tu. És quan et preguntes si és així amb tothom, o no. Saps que aquesta sensació no és com la de les altres vegades. Que el que havies somiat altres temps, amb diferents protagonistes, s’anava personificant.

Perquè, al cap i a la fi, són coses que només vosaltres dos podeu entendre. I tens por, perquè saps que si et diu que caiguis, cauràs. I no voldràs aixecar-te. Mai més.

Per escolar: Entre nosaltres, de La Porta dels Somnis

“Potser el milor és no donar-li tanta importància a algunes coses. El que hagi de passar, ja passarà.”

Converses que no van enlloc

De cop i volta, la persona de qui menys sospitaves, et demana permís per entrar a la teva vida. I ho fa de manera casual. Sense cap pretenció aparent. És per això que li concedeixes una oportunitat per conversar i demostrar-li que en el fons ets una persona agradable.

Recordes que fa temps que el coneixes. I te’n fas creus que tot just ara vulgui sortir del seu niu, volar, piular, i parlar amb tu. Però t’agrada aquesta sensació de tenir a algú a qui escoltar i algú que t’escolti. Sense prejudicis. Sense experiències anteriors compartides que puguin canviar la percepció de vosaltres mateixos.

I són converses fredes, que a mida que es van acumulant, es converteixen en confidències, sentiments i confessions. Intentes no donar importància a aquellles paraules efímeres, però cada cop et costa més.

Llavors és quan el comences a mirar amb uns altres ulls. Uns ulls que recorden els pocs moments que heu compartit. Mentre el mires, et preguntes si li haurà agradat passar la tarda amb tu, o si almenys recorda alguna de les vostres converses. Esperes, en algun moment, creuar la mirada entre la multitud i somriure a la vegada. Sabent en tot moment què recordeu amb aquell somriure. Però no. T’estranya aquella sensació no recíproca. Més aviat et decep.

Però no passa res. Perquè aquella mateixa tarda seguireu el rumb de les vostres converses. Com si fossin vides paral·leles a la realitat, en un món on no existeix l’endemà. Una realitat que, aquest cop, es disfrassa en xarxa social.

PD: Ara, repassant fotografies, m’he adonat que en tinc moltes del mar. Avui són de l’Escala, Roses i l’Estartit.

Per escoltar: Aire Lliure, de La Porta dels Somnis

Subconscient

Fent un experiment: Si ajuntes totes les teves realitats i records, i les mescles, és més fàcil escriure alguna cosa un pèl decent?

Aquell vespre vaig baixar a la parada de Joanic. Mentre anava per la línia groga, no podia tatarejar allò de: “Sé prou bé, que pujes a Verdaguer…”. Mentre sortia del metro ens vam trobar. Jo havia d’anar a un lloc important, però tu em vas oferir pujar al teu pis a pendre alguna cosa. Tot i que havíem mantingut moltes converses junts, mai abans havíem parlat cara a cara. No obstant, semblava ben bé que ens coneixéssim de tota la vida. Sabies que estava il·lusionada, però no sabies el per què de la meva decisió. Mentre pujàvem per les escales, no podia parar de somriure. Per primer cop a la vida, m’havia atrevit a endur-me pel meu cor, i no per la raó. No sabia què havia de passar. Ni si el que feia estava bé o malament. Però el meu egoisme va voler acompanyar-te en aquell moment d’eufòria.

Vaig seure al sofà i vaig començar a fer el cub de rubik que hi havia sobre la taula. Estava mig desfet i volia sorprendre’t de que jo també el sabia fer. Mentre tu m’oferies alguna cosa per prendre, les cames no em paraven de tremolar. Vaig negar amb el cap. “Quan estic nerviosa, no tinc ganes de beure ni de menjar”, et vaig confessar. Tu vas somriure, i em vas dir: “Tens molta sort”. Jo, aquest cop, vaig afirmar tímidament: “Sí, però tu també”. Els dos sabíem a què ens referíem.

Mentre et servies un te, em vas preguntar com m’havia anat el dia. Jo et vaig contestar que prou bé: “M’han ajudat molt els teus ànims”, vaig dir abaixant el cap. “Parlar davant tanta gent d’una cosa tan important com és un projecte d’empresa no deu ser fàcil”, em vas respondre. Però jo, que sabia que estaves acostumat a estar damunt d’un escenari, et mirava incrèdula. “Però bé, és igual, ara ja està fet. Ara he de tenir altres coses al cap, com el guió d’aquella pel·lícula que et vaig dir que estava fent, i les pràctiques de final de semestre de la universitat”, vaig continuar.

No sé perquè, es va fer un silenci incòmode. Llavors vaig decidir ensenyar-te algunes de les fotos que havia fet durant la última setmana, que ja havia processat en HDR i que havia posat al iPad. “HD què?” Em vas preguntar estranyat. “High Dynamic Range”, vaig afegir. Et van agradar molt. Em vas preguntar si podríem quedar algun dia per fer fotos. Jo et vaig respondre amb un: “Clar! I tant, m’encantaria. Però per l’empordà. T’ensenyaré les formes que la tramuntana crea en les pedres. T’encantarà”.

Llavors va ser quan vaig mirar el rellotge, i vaig veure que ja s’havia fet molt tard. “Hauria de marxar. Però així fosc no sé si sabré trobar el camí”, et vaig dir. Tot i que et vas oferir acompanyar-me la meitat del camí, jo no et volia molestar més. “No, no cal. Em guiaré amb els cartells”. Jo em moria de ganes de quedar-me. Seguir parlant tota la nit, però l’endemà tenia classe, i no em podia permetre aquell luxe.

Mentre tornava a casa, pel carrer no s’hi veia ningú. Ja eren les dotze tocades i ja havia recorregut almenys mig quilòmetre. L’olor de la nit em va fer pressentir que alguna cosa no acabaria bé. No estava equivocada. Per darrera vegada em vaig voler guiar per la meva oïda per creuar de carrer. Però aquell cop no va funcionar. Un cotxe va sortir disparat i va xocar contra mi.

Havia quedat estirada al terra. Algú va baixar del cotxe i em va preguntar si estava bé. Aquella veu em recordava a algú. Vaig intentar obrir els ulls i incorporar-me, però no podia. Al meu cap només s’hi sentia el so estrepitós del cotxe intentant frenar sense remei. Vaig tornar intentar obrir els ulls, i un tel borrós no em va deixar enfocar la situació. Però vaig reconèixer aquella silueta. Vaig tornar a tancar els ulls mentre una última llàgrima recorria la meva cara freda. Eres tu.

Possiblement, si aquesta nit el subconscient hagués de barrejar totes les coses que avui no em puc treure del cap, somiaria una cosa similar a aquesta. Si ja ho dic jo, que veure Origen dos cops en dos dies consecutius no és bo.

Per escoltar: Nit freda per ser Abril, de Manel

PD: Les fotos que he penjat són en HDR, per si en tenieu dubtes.

Els Amics de les Arts a Verges

Ahir. Ai, ahir. Ahir la nit va ser apostoflant, com diria en Robirosa. I és que ahir a la nit vaig gaudir del meu primer directe de Els Amics de les Arts. Bé, de fet, he de confessar que ja els havia sentit altres vegades en directe, com per exemple a l’Acústica 2010 (aquell cop hi havia tanta gent que em va ser impossible acostar-me a l’escenari, fer alguna foto, i corejar alguna cançó, sense morir aixafada per la multitud). Però el d’ahir va ser diferent. El d’ahir era un primer concert més “oficial”.

Vaig ser més previsora, ja tenia les entrades del concert des de feia setmanes. Quan vam arribar a Verges vam saber on era el pavelló per la llarga filera de persones que feien cua per obtenir alguna de les 200 entrades que quedaven. I creieu-me, que allà hi havia moltíssimes persones més que 200. Just uns minuts abans d’accedir a l’interior del pavelló, algunes noies preguntaven si ens sobrava alguna entrada. Altra gent, tot i que les entrades ja s’havien exhaurit, seguia il·lusionada fent cua.

Vam tenir sort de ser dels primers en entrar. Ens vam poder col·locar perfectament a primera fila. Jo no sé si estava més il·lusionada per que era el meu primer concert de Els Amics, o per tenir un lloc gairebé privilegiat per fer fotos.

Així que, durant el concert, vaig aprofitar per fer algunes fotos per publicar-les avui aquí, i no tenir aquella sensació de no haver fet res per guardar gràficament aquell maravellós record. D’altra banda, el concert va ser molt gran. Tothom es sabia les cançons de memòria. Fins i tot hi va haver algun moment que se sentia més el públic que no pas als que estaven a dalt de l’escenari. Vam viure grans moments amb Els Amics, la webcam, la càmara de fotos de l’Eduard gravant-nos mentre cantàvem, les tovalloles de Chufi que van donar l’entrada a una de les meves cançons preferides, l’Exercici Seixanta, etc.

En fi, que us deixo amb deu de les fotografies que vaig fer. Són en brut, he preferit no retocar-les. Per veure-les més grans, només heu de clicar a les imatges. Espero que us agradin:

Però encara no marxeu. Tots aquells que visiten el bloc de Els Amics de les Arts, potser vau fer una enquesta sobre ells, que fa algunes setmanes van publicar al seu bloc. Doncs bé; primer, donar-vos les gràcies per haver col·laborat en aquest treball per la universitat; i segon, que ja tenim els resultats de l’enquesta. Els podeu veure en .pdf a través d’aquest enllaç: Resultats enquesta Amics de les Arts. Si teniu curiositat per saber més coses sobre el perfil de la gent que els agrada Els Amics de les Arts, no dubteu de fer-hi un cop d’ull.

Records

Estic al cotxe, tornant a casa, mentre veig com el sol acomiada un altre dia. Mentre sona música de fons, començo a escriure en una nota tot allò que m’agradaria explicar. Però per més que ho intento no surten les paraules. Totes aquelles experiències viscudes es converteixen en efímeres quan les has de traduir en un paper i no trobes la paraula exacta per definir-les.

Moments únics que saps que mai tornaràs a viure, i que hauràs de recòrrer a la memòria per recordar-los. Moments que la teva memòria, inconscientment, s’encarregarà d’esborrar poc a poc, per anar-los reemplaçant per altres records més recents. I encara que ens costi de reconèixer, sempre serà així.

És per això, que si no fas res per enregistrar d’alguna manera tot allò que t’ha passat, poc a poc deixaràs de recordar els motius pels quals alhesores eres tan feliç. I mentre penses que el fet de enregistrar un moment màgic fa que no el gaudeixis en tota la seva plenitud, et fa decidir no treure la càmara per un dia. Però passa el temps, i cada vegada més te’n penedeixes i maleeixes el moment en que vas decidir no fer res per guardar aquell record d’alguna manera.

Ara ja torno a ser a casa. Em trec les lentilles i em poso les ulleres. Engego l’ordinador i continuo escrivint. Faig un descans, i com per art de màgia, apareix davant meu una gravació que em permet poder reviure un feliç record com qualsevol altre que recentment he viscut.

Es tracta d’un fragment del concert que ens va oferir ahir en Miquel Abras al Soul Café de Figueres, interpretant el tema “País petit” de Lluís Llach, amb el també cantant i amo del bar Juanjo Bosk. Gràcies, Laura, per poder gravar aquell moment i poder reviure’l i guardar-lo durant més temps:

De què serveix estar a tantes xarxes socials?

Imagina’t que avui és un dia que et mors d’avorriment, i això que t’animes a anotar en un full de paper totes les xarxes socials d’internet on estàs inscrita. Més que res per aprofitar i renovar fotos de perfil, per posar les teves últimes novetats, i sobretot per comprovar que recordes el teu nom d’usuari i la teva contrasenya.

Les que visites molt sovint són fàcils de recordar: Facebook, Twitter, Youtube, Flickr… Però llavors et pares a pensar una estona, i t’adones que també estàs al MySpace, Tuenti, al Del.icio.us, LinkedIN, i a una que es veu que és només per gent que té més d’un cert Coeficient Intel·lectual anomenada Intelligent Elite, d’entre altres que et resulta impossible recordar.

En veure com la llista cada cop es va fent més extensa, t’entra el mal rotllo i penses: “Com pot ser que sigui a tants llocs?”

Llavors, la teva ment lúcida té una idea: Buscar el teu nom o sobrenom al Google, per saber així quantes pàgines web guarden informació sobre tu. I… tatxàn! Surten pàgines com de sota les pedres. Que si a Música.com, que si joescric.com, que si flavors.me, habbo.es, ciao.com,… I tot això només a la primera pàgina del Google. D’alguna manera, et desesperes i t’adones per primer cop que has estat malgastant quasi mitja vida en inscriure’t en pàgines inútils. I ara ja és massa tard. Et sents impotent. Per més que ho busques, no pots recordar amb quin e-mail et vas donar d’alta a tal lloc, i ara no pots donar-te de baixa.

És aquí quan et comences a preguntar: “De debó feia falta?”

Et tranquilitzes i comences a mirar com fer-ho per saber de quines xarxes socials (o webs) cal que t’esborris immediatament i de quines no. A priori, creus que cada xarxa social serveix per una cosa diferent, però un cop hi accedeixes, veus que tens exactament els mateixos amics tant a un lloc com a un altre. I que cada cop, les xarxes socials s’assemblen més les unes a les altres. A aquella on abans només hi podies pujar videos, ara també pots escoltar música en stream, pujar les fotos de la festa on vas anar ahir, o posar en un estat què penses en cada moment. I, tot i així, t’és impossible prescindir-ne de cap.

És per això que tornes a fer un cop d’ull a la teva particular llista de xarxes socials i els hi afegeixes una breu descripció al costat:

[…]
Flickr: aquesta la faré servir per penjar les fotos fetes amb la reflex, de les que vull fardar.
Vimeo: aquesta serà per penjar els videos que tinc en HD, els meus videos més professionals.
Youtube: aquesta l’utilitzaré per penjar els videos que he fet i que m’han quedat malament, però que em fa gràcia tenir-los a internet.
LinkedIN: Aquesta serà per lluir el meu currículum a les empreses d’arreu del país.
Twitter: A aquesta hi escriuré les meves pròpies frases cèlebres, i demostraré als meus followers que sóc algú interessant.
MySpace: Aquesta se suposa que serà per seguir de més aprop els artistes musicals que més admiro.
Tuenti: Aquesta és per… aquesta és per canis, chonis, o com es diguin. D’aquesta m’esborro com abans millor.
Facebook: Ves, aquesta sí que em serveix per a tot. Tot i que l’eina principal és xafardejar la vida dels teus amics i coneguts, i per deixar que xafardegin en la teva vida.
[…]

T’ho mires i, buff… t’entren ganes de desaparèixer d’internet. Tens la sensació que internet sap més coses sobre tu, que tu mateixa. No te’n adones, que tornes a dir qualsevol cosa que delata la teva intimitat. I en aquell moment no t’importa, però quan ho tornes a veure al cap d’un temps t’emportes les mans al cap: “Com vaig poder dir allò?!”.

I de cop tens por que algun dia algú et pari pel carrer, t’assenyali i et digui: “Mira, però si ets la Laura, aquella que estava etiquetada a aquella foto de no sé quin amic meu! I sí, sé que tens un blog! I fins i tot sé quan és el teu aniversari, qui són els teus pares, què estudies, quines són les teves aficions i on vius.”

Quines esgarrifances!

Al cap i a la fi, no em caldria res més que aquest blog per mostrar què vull que sapigueu de mi i què no. Però la temptació i l’avorriment em guanyen i vull apendre a pensar-m’ho dues vegades abans d’unir-me a qualsevol web nova que em cridi l’atenció, i a no dir a tort i a dret per internet tot allò que em passa, i tot allò que faig en cada moment.

En fi, que aneu en compte, que és molt fàcil fer clic al botó “Registra’t ara”. El que és realment difícil és trobar el botó de “cancel·la el teu compte”.

Per escoltar: Jean-Luc, de Els Amics de les Arts

PD: Sé que les fotos que he posat no tenen res a veure amb el text, però són del meu Flickr, i són de les que m’agrada ensenyar a tothom. I és que tant de text sense cap foto no queda bé.