Projecte 365

Ara que no hi ets…

Ara que no hi ets, que no ets aquí amb mi, em sento buida per dintre. Ara que ni tan sols puc parlar amb tu, amb totes les coses que t’he d’explicar encara, em sento sola. Hi ha moments de ràbia, i de mal humor; però quan intento pensar-hi dues vegades, m’adono que aquesta sensació de buidor no canviarà les coses. Que sóc jo la única que escullo sentir-me així de sola, en comptes d’aprofitar el temps per fer coses, distreure’m, i no pensar el mal que em fa no poder abraçar-te cada dia.

Així, ara que no hi ets, deixo de pensar durant un instant el que podríem ser tu i jo si estiguessim junts avui. Ara que no hi ets, millor deixo de mirar el rellotge, pensant inconscientment que així el temps passarà més depressa.

Per escoltar: Ara, de Lax’n’busto

Anuncis

Vies buides

En somnis, recorro aquestes vies amb els peus descalços i de puntetes, mentre tanco els ulls i estenc els braços. Respiro fons. No hi cap soroll i no hi ha ningú al meu voltant. El vent mou els meus cabells i fa que m’hagi d’equilibrar amb els braços per no caure. M’encanta aquesta sensació. Llàstima que seria gairebé impossible.

Per escoltar: El meu racó, de Bikimel

200 històries

Dos-cents moments. Dues-centes cançons. Dues-centes fotografies. Dues-centes històries i dos-cents dies. Pot semblar poc, o molt. Però en tractar-se d’un número rodó, sempre fa gràcia esmentar-ho. I com sempre, m’agrada mirar enrere, i recordar com va començar tot: el projecte, i tot el que ha anat canviant al meu voltant. I tot i que al principi creia que no, m’estic adonant que d’alguna manera sí que he canviat. Però encara no és hora de fer balanç.

Per escoltar: Moment, de Wantun

Diners

Tothom diu que els diners no ho són tot. Que no donen la felicitat i totes aquestes històries. Però la veritat és que els diners ens controlen a tots. Ens diuen a qui em de fer cas, qui té el poder. Ens demostren que sense diners no es pot anar enlloc i que si no fos per ells, no estaríem vius. I els que tenen poder asseguren que els diners estan sobrevalorats. Volen ser humils, però mentre ho diuen, s’estan embutxacant tots els diners que alguns necessiten per arribar a final de mes.

A la televisió, no parem de sentir números milionaris de diners: Multes, subvencions, bancs, el govern. I al final, com sempre, els errors dels que tenen poder, els seguim pagant nosaltres.

I és veritat. Potser no tinc dret a queixar-me. Hi ha molta més gent que necessita per viure molts menys diners dels que jo necessito, i que no els poden tenir. Però no puc arribar a entendre per què la gent, en qüestió de diners, pot arribar a ser tant egoista, si després es repeteix que els diners no ho són tot.

Per escoltar: Els diners fan rodar el món, de Pep Sala