Llançà

Llançà de bon matí

No només és quan surt el sol, quan tot això és màgic. També ho és quan admirem aquest paisatge, unes hores més tard: Els dos, per fi junts. I el vent acompanya la nostra melodia en aquest silenci harmoniós. On cadascun dels nostres somriures i les nostres mirades són paraules d’amor.

Per escoltar: Un dia a Llançà, de Catsfromcat

Anuncis

En arribar la tardor

De cop i volta, quan tot semblava que havia canviat, et vas adonar que tot seguia com sempre. I tornaves a caure, i et senties preocupada, angoixada; creies que la teva vida sempre giraria en torn el mateix; que ja coneixies el teu futur, que et conformaves. Tot i així havies aprés a estar bé i ja sabies com trobar la sal de la teva vida. Sembla mentida com et pot arribar a canviar la vida pendre una decisió valenta després de només fer front a decisions que ja consideres “sense importància”.

Per escoltar: En arribar la tardor, de Mishima

Gratitud

Si hagués de resumir aquest dia 50 d’alguna manera, només podria fer-ho donant-te les gràcies, agraïnt-te cada moment que compartim junts.

Gràcies per escoltar-me, i gràcies per saber-me entendre. Gràcies per somriure cada cop que et faig una broma, i gràcies per fer-me somriure fent broma. Gràcies per haver-me ajudat a viure la vida amb il·lusió, i gràcies per fer-me tocar de peus a terra quan pujo als núvols. Gràcies per haver decidit compartir la teva vida amb mi. Gràcies per ser com ets, i per fer-me ser tal i com sóc. Gràcies per fer-me tan feliç.

Per escoltar: Si et va bé, de Sopa de Cabra

De què serveix estar a tantes xarxes socials?

Imagina’t que avui és un dia que et mors d’avorriment, i això que t’animes a anotar en un full de paper totes les xarxes socials d’internet on estàs inscrita. Més que res per aprofitar i renovar fotos de perfil, per posar les teves últimes novetats, i sobretot per comprovar que recordes el teu nom d’usuari i la teva contrasenya.

Les que visites molt sovint són fàcils de recordar: Facebook, Twitter, Youtube, Flickr… Però llavors et pares a pensar una estona, i t’adones que també estàs al MySpace, Tuenti, al Del.icio.us, LinkedIN, i a una que es veu que és només per gent que té més d’un cert Coeficient Intel·lectual anomenada Intelligent Elite, d’entre altres que et resulta impossible recordar.

En veure com la llista cada cop es va fent més extensa, t’entra el mal rotllo i penses: “Com pot ser que sigui a tants llocs?”

Llavors, la teva ment lúcida té una idea: Buscar el teu nom o sobrenom al Google, per saber així quantes pàgines web guarden informació sobre tu. I… tatxàn! Surten pàgines com de sota les pedres. Que si a Música.com, que si joescric.com, que si flavors.me, habbo.es, ciao.com,… I tot això només a la primera pàgina del Google. D’alguna manera, et desesperes i t’adones per primer cop que has estat malgastant quasi mitja vida en inscriure’t en pàgines inútils. I ara ja és massa tard. Et sents impotent. Per més que ho busques, no pots recordar amb quin e-mail et vas donar d’alta a tal lloc, i ara no pots donar-te de baixa.

És aquí quan et comences a preguntar: “De debó feia falta?”

Et tranquilitzes i comences a mirar com fer-ho per saber de quines xarxes socials (o webs) cal que t’esborris immediatament i de quines no. A priori, creus que cada xarxa social serveix per una cosa diferent, però un cop hi accedeixes, veus que tens exactament els mateixos amics tant a un lloc com a un altre. I que cada cop, les xarxes socials s’assemblen més les unes a les altres. A aquella on abans només hi podies pujar videos, ara també pots escoltar música en stream, pujar les fotos de la festa on vas anar ahir, o posar en un estat què penses en cada moment. I, tot i així, t’és impossible prescindir-ne de cap.

És per això que tornes a fer un cop d’ull a la teva particular llista de xarxes socials i els hi afegeixes una breu descripció al costat:

[…]
Flickr: aquesta la faré servir per penjar les fotos fetes amb la reflex, de les que vull fardar.
Vimeo: aquesta serà per penjar els videos que tinc en HD, els meus videos més professionals.
Youtube: aquesta l’utilitzaré per penjar els videos que he fet i que m’han quedat malament, però que em fa gràcia tenir-los a internet.
LinkedIN: Aquesta serà per lluir el meu currículum a les empreses d’arreu del país.
Twitter: A aquesta hi escriuré les meves pròpies frases cèlebres, i demostraré als meus followers que sóc algú interessant.
MySpace: Aquesta se suposa que serà per seguir de més aprop els artistes musicals que més admiro.
Tuenti: Aquesta és per… aquesta és per canis, chonis, o com es diguin. D’aquesta m’esborro com abans millor.
Facebook: Ves, aquesta sí que em serveix per a tot. Tot i que l’eina principal és xafardejar la vida dels teus amics i coneguts, i per deixar que xafardegin en la teva vida.
[…]

T’ho mires i, buff… t’entren ganes de desaparèixer d’internet. Tens la sensació que internet sap més coses sobre tu, que tu mateixa. No te’n adones, que tornes a dir qualsevol cosa que delata la teva intimitat. I en aquell moment no t’importa, però quan ho tornes a veure al cap d’un temps t’emportes les mans al cap: “Com vaig poder dir allò?!”.

I de cop tens por que algun dia algú et pari pel carrer, t’assenyali i et digui: “Mira, però si ets la Laura, aquella que estava etiquetada a aquella foto de no sé quin amic meu! I sí, sé que tens un blog! I fins i tot sé quan és el teu aniversari, qui són els teus pares, què estudies, quines són les teves aficions i on vius.”

Quines esgarrifances!

Al cap i a la fi, no em caldria res més que aquest blog per mostrar què vull que sapigueu de mi i què no. Però la temptació i l’avorriment em guanyen i vull apendre a pensar-m’ho dues vegades abans d’unir-me a qualsevol web nova que em cridi l’atenció, i a no dir a tort i a dret per internet tot allò que em passa, i tot allò que faig en cada moment.

En fi, que aneu en compte, que és molt fàcil fer clic al botó “Registra’t ara”. El que és realment difícil és trobar el botó de “cancel·la el teu compte”.

Per escoltar: Jean-Luc, de Els Amics de les Arts

PD: Sé que les fotos que he posat no tenen res a veure amb el text, però són del meu Flickr, i són de les que m’agrada ensenyar a tothom. I és que tant de text sense cap foto no queda bé.

Coses que no entenc de la televisió

La televisió, aquella pantalla que tenim al menjador, a la cuina, al dormitori, i fins i tot al bany de qualsevol habitatge de la nostra societat. La televisió, aquella caixa que observem almenys tres hores cada dia, com si estiguéssim posseïts. La televisió, la que ens ofereix una programació pensada només per a que les cadenes privades facin una guerra per veure qui s’embutxaca més diners i qui la diu més grossa.

No cal ser un expert de la matèria per adonar-se que la majoria de la programació que es pot veure avui i en dia a qualsevol cadena privada -i a vegades, pública-, es nodreix d’una espècie de morbo que han autogenerat els propis productos, encegats per els diners que dóna oferir programes que l’únic que fan és inculturalitzar la societat. El que no entenc, és com tanta gent ha pogut caure al seu parany i contribuir a que tot es converteixi amb un peix que es mossegui la cua.

Vivim en una societat on la via més ràpida per ser algú important, fer-se ric i ser famós és conèixer a algú que coneix a algú altre que s’ha embolicat amb la ex-nòvia d’un altre famós. Vivim una societat on no s’ha de pagar per veure quatre imbècils demostrant la seva incapacitat mental i sí que s’ha de fer per veure un canal de reportatges científics i culturals. Així, no m’estranya que l’estat espanyol sigui un dels països on menys s’inverteix en investigacions científiques. M’indigna viure a un lloc on l’únic que li interessa a la gent del meu voltant és si aquella s’ha separat de l’altre o si l’altra li ha fet el salt amb un altre. Un lloc on la gent prefereix quedar-se assegut al sofà mirant aquestes tonteries que no requereixen cap esforç mental abans de sortir a descobrir la nostra cultura i el nostre patrimoni.

Així volem que sigui el futur de la societat? Estic convençuda de que, si seguim així, la mitjana del coeficient intel·lectual del nostre país baixarà tan dràsticament que ni ens adonarem que, des de fora, s’estaran avergonyin de la nostra poca cultura. De fet, la solució no es tracta d’un tema d’intel·ligència, és tan sols una qüestió d’un seny i d’una ètica que estan intentant esborrar de les nostres ments.

Actualitzat 11/10/10: Ha arribat a les meves mans aquest video que podria il·lustrar perfectament tot el que acabo d’escriure:

Per escoltar: Apocalipsi now, de Mazoni