Pals

Onades de tramuntana

És l’ànima de la festa. La que fa que tot s’acceleri i que les ganes de caminar augmentin. Quan la tramuntana t’empeny, mentre fa moure els teus cabells, sembla que res et pugui aturar. I és que la tramuntana sembla l’adrenalina de la natura.

Per escoltar: Dir-li al sol, d’El tercer hombre

Anuncis

Conseqüències

Penso en totes les decisions que he hagut de prendre a la vida, i en totes les coses que em queden per decidir. Quines conseqüències tindrà això que estic apunt de fer? Què és millor? Aprendre a decidir és difícil, però quan t’adones que no t’has equivocat, només tens ganes de somriure, mirar endavant, i ser feliç.

Per escoltar: Princesa, de Vuit

Complicitat


No et preocupis, ningú haurà de saber-ho. Avui ens perdrem per la platja, per on sempre havíem somiat passejar, per fi junts, agafats de la mà. Aquest cop ja no caldrà que miris enrere. Aquest cop només et demano que tanquis els ulls, i sentis com es trenquen les onades davant teu. La tramuntana farà que els teus cabells quedin ben despentinats, jo et miraré i somriuré, mentres tu respires profundament la brisa que ens embolcalla en aquest moment. Només ens caldrà una mirada de complicitat per saber que no ens cal parlar per expressar el que sentim. I aquest moment serà tant màgic que, tot i que el tinguem al davant, ja el trobarem a faltar.

Per escoltar: Com només un somriure, de Dept

Records

Estic al cotxe, tornant a casa, mentre veig com el sol acomiada un altre dia. Mentre sona música de fons, començo a escriure en una nota tot allò que m’agradaria explicar. Però per més que ho intento no surten les paraules. Totes aquelles experiències viscudes es converteixen en efímeres quan les has de traduir en un paper i no trobes la paraula exacta per definir-les.

Moments únics que saps que mai tornaràs a viure, i que hauràs de recòrrer a la memòria per recordar-los. Moments que la teva memòria, inconscientment, s’encarregarà d’esborrar poc a poc, per anar-los reemplaçant per altres records més recents. I encara que ens costi de reconèixer, sempre serà així.

És per això, que si no fas res per enregistrar d’alguna manera tot allò que t’ha passat, poc a poc deixaràs de recordar els motius pels quals alhesores eres tan feliç. I mentre penses que el fet de enregistrar un moment màgic fa que no el gaudeixis en tota la seva plenitud, et fa decidir no treure la càmara per un dia. Però passa el temps, i cada vegada més te’n penedeixes i maleeixes el moment en que vas decidir no fer res per guardar aquell record d’alguna manera.

Ara ja torno a ser a casa. Em trec les lentilles i em poso les ulleres. Engego l’ordinador i continuo escrivint. Faig un descans, i com per art de màgia, apareix davant meu una gravació que em permet poder reviure un feliç record com qualsevol altre que recentment he viscut.

Es tracta d’un fragment del concert que ens va oferir ahir en Miquel Abras al Soul Café de Figueres, interpretant el tema “País petit” de Lluís Llach, amb el també cantant i amo del bar Juanjo Bosk. Gràcies, Laura, per poder gravar aquell moment i poder reviure’l i guardar-lo durant més temps:

L’arbre

Camino mirant el terra. Quan aixeco el cap, veig que m’he endinsat al bosc on solia amagar-me quan era petita. M’agrada respirar aquest aire tan pur. Sentir com piulen els ocells, i com el vent fa moure les fulles i les branques. Fa fred, però tinc ganes perdre’m, i recordar. Sense adonar-me’n, quan torno a aixecar la vista, veig un camí que mai abans havia vist. Noto com una força m’atrau cap a ell. Jo m’hi deixo endur. Cada cop camino més ràpid. I cada cop estic més nerviosa. Una estranya felicitat em recorre el cos.

De cop i volta, m’aturo. L’escenari que hi ha al meu voltant ha canviat. Ara estic en una clariana, enmig del bosc. Al mig, hi ha un arbre. Somric. M’acosto sigilosament cap a ell. L’acaricio i m’hi assec a sota. Tot i ser tardor, aquell arbre té una gran copa de fulles que m’amaguen del sol. Les arrels s’han convertit, ara, en el meu seient particular. Sento com si l’arbre m’abracés. En aquell moment, penso, que aquell era l’arbre que sempre havia desitjat fotografiar. Però avui no duc la càmara. L’únic record que en podré guardar serà les sensacions que em produeix estar amb ell. Tot i tenir calor, tinc la pell de gallina. Les cames em tremolen. Més que estar feliç, em sento eufòrica. L’arbre i jo ens acabem de conèixer, però és com si hagués estat el meu racó preferit durant tota la meva vida.

Miro el rellotge i veig que és tard. Hauria de tornar a casa el més aviat possible. M’aixeco. Em disposo a marxar, però la inèrcia em fa tocar el seu tronc una altra vegada. M’hi sento bé al seu costat. M’agradaria visitar-lo cada dia, però no puc. He de mirar endevant, sortir del bosc, tornar a caminar pel camí que conec. Mentre m’allunyo, no puc evitar mirar enrere. Cada cop el veig més petit. Més lluny. I no sé quan podré tornar a endinsar-me a aquell bosc, i tornar a veure a aquell arbre. Potser demà ja no hi serà, potser mai podré tenir una oportunitat com la que he tingut avui de fotografiar-lo, i guardar amb mi el seu record per sempre. Però el que sí sé, és que a partir d’ara intentaré dur sempre a sobre la càmara de fotos, i no haver de desaprofitar oportunitats com aquesta.

Avui per escoltar, cançó doble: El camí, i Quatre pensaments, de Sanjosex